Seule en Cène
Sola en la Cena
Sozinha na Ceia
Sola a la Cena
Alone at the Last Supper
À Solsona, dans la vallée de Barcelone, je visite un domaine de plusieurs hectares où se trouvent les vestiges de bâtiments templiers — dont une chapelle qui abrita un tableau qu'on vient de sauver d'un incendie, et qu'on a confié au musée de la ville.
Je vais au musée.
En approchant de la salle où est exposé le tableau, dont je ne connais rien, je fonds en larmes. Je reste ainsi les yeux fermés un long moment, prise par une énergie que je ne comprends pas. Quand j'ouvre les yeux, je vois que c'est une Cène. Et je me demande bien ce que j'ai à pleurer.
Mon regard se pose aussitôt sur la femme agenouillée devant la table, à l'avant du tableau, les bras tendus vers « on ne saura jamais quoi », car la toile a été découpée, à cet endroit précis. Ses mains tendent vers un vide.
Ce qu'il m'est interdit de voir prend alors toute la place.
Le tableau me saisit et me demande de mener sur lui l'enquête.
Qui est cette femme, et vers quoi tend-elle les bras ? Si c'est Marie-Madeleine, alors qui est ce personnage à la droite de Yeshua, dont on dirait une femme, mais qui est présenté comme Jean ? Et cet apôtre debout, index levé comme une menace, présenté comme Judas, ne ressemble-t-il pas à Pierre ?
Si le peintre a voulu juxtaposer la Cène et le Lavement des pieds, Marie-Madeleine ne serait-elle pas penchée vers une bassine d'eau ? Mais pourquoi avoir fait disparaître cette bassine ? À moins qu'il s'agisse d'une onction ? A-t-on voulu cacher tout autre chose ? Un être vivant ? Un enfant ?
Me revient alors la Cène de Léonard de Vinci, peinte en 1495 et qui elle aussi affiche à l'avant de la table un rectangle sombre, au même endroit. Comme un écho.
Mais est-ce si anodin de découper une Cène ?
Le moindre détail n'est-il pas signifiant ?
Que m'empêche-t-on de voir ?
Qui est ce « on » ?
Et si ce rectangle n'était pas un défaut ? Et s'il était là non pour cacher mais pour révéler ?
Et pourquoi ces chats sous la table, mordillant des cordelettes à nœuds ? N'est-ce pas ainsi qu'on représentait les Cathares ? Et ce chien dont ils se cachent, ne désigne-t-il pas les Domini Cani, les chiens du Seigneur, les Dominicains, l'ordre qui dirigea l'Inquisition et extermina les Cathares en 1244 ?
Le Saint Graal. Le Sang Réal. Le sang royal. Pas un calice. Un sang.
Au-delà de la figure de légende, je m'intéresserai à Marie-Madeleine en tant qu'archétype de femme puissante et accomplie, femme égale de Yeshua. Leur relation restaurant la possibilité d'un équilibre homme-femme, et posant la question de l'union dans la chair.
Au nom de quoi l'union charnelle ne fut pas célébrée par les pères de l'Église ?
Pourquoi dissocier l'esprit et le corps ?
Pour arranger qui ?
Seule en Cène, je vais entrer dans ce tableau comme dans une eau, et y nager. D'un personnage à l'autre, faisant volte-face, dans la liberté d'y camper moi-même chacun des protagonistes : Yeshua, Marie-Madeleine, Pierre, Jean…
Une nouvelle histoire a besoin d'être racontée.
L'histoire d'une relation d'unité, d'une union sacrée, du couple divin réconcilié.
Mais si ce mariage était avant tout intérieur ?
Si je ne prends pas d'abord la peine d'épouser mes polarités, comme puis-je vivre une relation dans laquelle être pleinement reçue avec mon ombre et ma lumière, sans avoir peur de recevoir l'autre tel qu'il.elle est ?
Cesser de chercher dans l'autre ce qui me manque.
Éteindre la télévision, contempler le rectangle et tourner le regard à l'intérieur, jusqu'à reconnaître le goût de moi-même, la voix de mon âme, ma part d'éternité.
Reprendre ma couronne.
Régner.
Et si c'était ce chemin-là que Solsona venait montrer ?
En Solsona, en el valle de Barcelona, visito una finca de varios hectáreas donde se encuentran los vestigios de edificios templarios — entre ellos una capilla que albergó un cuadro que acaban de salvar de un incendio y que fue confiado al museo de la ciudad.
Voy al museo.
Al llegar ante el cuadro, del que no sé nada, rompo a llorar. Permanezco así con los ojos cerrados un largo momento, tomada por una energía que no comprendo. Cuando abro los ojos, veo que es una Última Cena. Y no entiendo por qué lloro.
Mi mirada se posa enseguida en la mujer arrodillada ante la mesa, al frente del cuadro, con los brazos extendidos hacia «nunca sabremos qué», porque el lienzo ha sido recortado, en ese lugar preciso. Sus manos se tienden hacia un vacío.
Lo que me está prohibido ver ocupa entonces todo el espacio.
El cuadro me atrapa y me pide que conduzca sobre él la investigación.
¿Quién es esta mujer, y hacia qué tiende los brazos? Si es María Magdalena, entonces ¿quién es ese personaje a la derecha de Yeshua, que parece una mujer, pero que es presentado como Juan? ¿Y ese apóstol de pie, con el índice levantado como una amenaza, presentado como Judas, no se parece a Pedro?
Si el pintor quiso yuxtaponer la Última Cena y el Lavatorio de los pies, ¿no estaría María Magdalena inclinada sobre una palangana de agua? ¿Pero por qué hacer desaparecer esa palangana? ¿A menos que se trate de una unción? ¿Se quiso ocultar otra cosa? ¿Un ser vivo? ¿Un niño?
Me viene entonces a la mente la Última Cena de Leonardo da Vinci, pintada en 1495, que también muestra al frente de la mesa un rectángulo oscuro, en el mismo lugar. Como un eco.
¿Pero es tan banal recortar una Última Cena?
¿No es significativo el menor detalle?
¿Qué me impiden ver?
¿Quién es ese «se»?
¿Y si ese rectángulo no fuera un defecto? ¿Y si estuviera ahí no para ocultar sino para revelar?
¿Y por qué esos gatos bajo la mesa, mordisqueando cuerdas con nudos? ¿No es así como se representaba a los Cátaros? ¿Y ese perro del que se esconden, no designa a los Domini Cani, los perros del Señor, los Dominicos, la orden que dirigió la Inquisición y exterminó a los Cátaros en 1244?
El Santo Grial. El Sang Réal. La sangre real. No un cáliz. Una sangre.
Más allá de la figura legendaria, me interesaré en María Magdalena como arquetipo de mujer poderosa y realizada, mujer igual a Yeshua. Su relación restaura la posibilidad de un equilibrio hombre-mujer, y plantea la cuestión de la unión en la carne.
¿En nombre de qué la unión carnal no fue celebrada por los Padres de la Iglesia?
¿Por qué disociar el espíritu y el cuerpo?
¿Para arreglar a quién?
Sola en la Cena, voy a entrar en este cuadro como en el agua, y nadar en él. De un personaje a otro, dando volteretas, en la libertad de encarnar yo misma a cada uno de los protagonistas: Yeshua, María Magdalena, Pedro, Juan…
Una nueva historia necesita ser contada.
La historia de una relación de unidad, de una unión sagrada, de la pareja divina reconciliada.
¿Pero si este matrimonio fuera ante todo interior?
Si no me tomo primero el trabajo de desposar mis polaridades, ¿cómo puedo vivir una relación en la que ser plenamente recibida con mi sombra y mi luz, sin tener miedo de recibir al otro tal como es?
Dejar de buscar en el otro lo que me falta.
Apagar el televisor, contemplar el rectángulo y volver la mirada hacia dentro, hasta reconocer el sabor de mí misma, la voz de mi alma, mi parte de eternidad.
Recuperar mi corona.
Reinar.
¿Y si ese fuera el camino que Solsona viene a mostrar?
Em Solsona, no vale de Barcelona, visito um domínio de vários hectares onde se encontram os vestígios de edifícios templários — entre os quais uma capela que albergou um quadro que acabaram de salvar de um incêndio e que foi confiado ao museu da cidade.
Vou ao museu.
Ao chegar ao quadro, do qual não sei nada, rompo em lágrimas. Permaneço assim de olhos fechados durante um longo momento, tomada por uma energia que não compreendo. Quando abro os olhos, vejo que é uma Última Ceia. E pergunto-me por que razão choro.
O meu olhar pousa imediatamente na mulher ajoelhada diante da mesa, na parte da frente do quadro, com os braços estendidos para «nunca saberemos o quê», porque a tela foi recortada, nesse lugar preciso. As suas mãos estendem-se para um vazio.
O que me é proibido ver ocupa então todo o espaço.
O quadro apodera-se de mim e pede-me que conduza sobre ele a investigação.
Quem é esta mulher, e para onde estende os braços? Se é Maria Madalena, então quem é esta personagem à direita de Yeshua, que parece uma mulher, mas que é apresentada como João? E este apóstolo de pé, com o indicador levantado como uma ameaça, apresentado como Judas, não se parece com Pedro?
Se o pintor quis justapor a Última Ceia e o Lava-pés, Maria Madalena não estaria inclinada sobre uma bacia de água? Mas por que fazer desaparecer essa bacia? A não ser que se trate de uma unção? Quis-se ocultar outra coisa? Um ser vivo? Uma criança?
Vem-me então à memória a Última Ceia de Leonardo da Vinci, pintada em 1495, que também mostra na frente da mesa um rectângulo escuro, no mesmo lugar. Como um eco.
Mas será tão banal recortar uma Última Ceia?
O menor detalhe não é significativo?
O que me impedem de ver?
Quem é esse «se»?
E se esse rectângulo não fosse um defeito? E se estivesse ali não para ocultar mas para revelar?
E por que esses gatos debaixo da mesa, a morder cordas com nós? Não é assim que se representavam os Cátaros? E esse cão de quem se escondem, não designa os Domini Cani, os cães do Senhor, os Dominicanos, a ordem que dirigiu a Inquisição e exterminou os Cátaros em 1244?
O Santo Graal. O Sang Réal. O sangue real. Não um cálice. Um sangue.
Para além da figura lendária, interessar-me-ei em Maria Madalena como arquétipo de mulher poderosa e realizada, mulher igual a Yeshua. A sua relação restaura a possibilidade de um equilíbrio homem-mulher, e coloca a questão da união na carne.
Em nome de quê a união carnal não foi celebrada pelos Pais da Igreja?
Por que dissociar o espírito e o corpo?
A favor de quem?
Sozinha na Ceia, vou entrar neste quadro como na água, e nadar nele. De uma personagem para outra, de uma hipótese para outra, dando meia-volta, na liberdade de encarnar eu própria cada um dos protagonistas: Yeshua, Maria Madalena, Pedro, João…
Uma nova história precisa de ser contada.
A história de uma relação de unidade, de uma união sagrada, do casal divino reconciliado.
Mas se este casamento fosse antes de tudo interior?
Se não tomo primeiro o trabalho de desposar as minhas polaridades, como posso viver uma relação na qual ser plenamente recebida com a minha sombra e a minha luz, sem ter medo de receber o outro tal como é?
Deixar de procurar no outro o que me falta.
Desligar a televisão, contemplar o rectângulo e voltar o olhar para dentro, até reconhecer o sabor de mim mesma, a voz da minha alma, a minha parte de eternidade.
Recuperar a minha coroa.
Reinar.
E se fosse esse o caminho que Solsona vem mostrar?
A Solsona, a la vall de Barcelona, visito un domini de diverses hectàrees on es troben els vestigis d'edificis templers — entre els quals una capella que va albergar un quadre que acaben de salvar d'un incendi, i que ha estat confiat al museu de la ciutat.
Vaig al museu.
En apropar-me a la sala on és exposat el quadre, del qual no sé res, em poso a plorar. Resto així amb els ulls tancats un llarg moment, presa per una energia que no comprenc. Quan obro els ulls, veig que és un Sopar. I em pregunto ben bé per qué ploro.
La meva mirada es posa immediatament en la dona agenollada davant la taula, a la part davantera del quadre, amb els braços estesos cap a «mai no sabrem cap a on», perquè el llenç ha estat retallat, en aquell lloc precís. Les seves mans s'estenen cap a un buit.
El que em és prohibit veure ocupa aleshores tot l'espai.
El quadre m'agafa i em demana que hi condueixi la investigació.
Qui és aquesta dona, i cap a on estén els braços? Si és Maria Magdalena, aleshores qui és aquest personatge a la dreta de Yeshua, que sembla una dona, però que és presentat com Joan? I aquest apòstol dret, índex aixecat com una amenaça, presentat com Judes, no s'assembla a Pere?
Si el pintor va voler juxtaposar el Sopar i el Rentament dels peus, Maria Magdalena no estaria inclinada cap a un gibrell d'aigua? Però per qué fer desaparèixer aquest gibrell? Llevat que es tracti d'una unció? S'ha volgut amagar una altra cosa? Un ésser viu? Un infant?
Em ve aleshores el Cenacle de Leonardo da Vinci, pintat el 1495 i que també mostra a la part davantera de la taula un rectangle fosc, al mateix lloc. Com un eco.
Però és tan banal retallar un Sopar?
El menor detall no és significatiu?
Qué m'impedeixen veure?
Qui és aquest «se»?
I si aquest rectangle no fos un defecte? I si hi fos no per amagar sinó per revelar?
I per qué aquests gats sota la taula, mossegant cordes amb nusos? No és així com es representaven els Càtars? I aquest gos del que s'amaguen, no designa els Domini Cani, els gossos del Senyor, els Dominicans, l'ordre que va dirigir la Inquisició i va exterminar els Càtars el 1244? Sabent que els Càtars eren entre d'altres els guardians d'una memòria — la de Maria Magdalena, exiliada a Provença, després de fugir de Palestina, amb la seva descendència.
El Sant Greal. El Sang Réal. La sang reial. No un calze. Una sang.
Més enllà de la figura llegendària, m'interessaré en Maria Magdalena com a arquetip de dona poderosa i realitzada, dona igual a Yeshua. La seva relació restaura la possibilitat d'un equilibri home-dona, i planteja la qüestió de la unió en la carn.
En nom de qué la unió carnal no va ser celebrada pels Pares de l'Església?
Per qué dissoldre l'esperit i el cos?
Per arreglar a qui?
Sola a la Cena, entraré en aquest quadre com en l'aigua, i hi nadaré. D'un personatge a l'altre, d'una hipòtesi a l'altra, fent mitja volta, en la llibertat d'encarnar jo mateixa cadascun dels protagonistes: Yeshua, Maria Magdalena, Pere, Joan…
Una nova història necessita ser explicada.
La història d'una relació d'unitat, d'una unió sagrada, de la parella divina reconciliada.
Però si aquest casament fos sobretot interior?
Si no em prenc primer el temps de desposar les meves polaritats, com puc viure una relació en la qual ser plenament rebuda amb la meva ombra i la meva llum, sense tenir por de rebre l'altre tal com és?
Deixar de buscar en l'altre el que em manca.
Apagar la televisió, contemplar el rectangle i girar la mirada cap a l'interior, fins a reconèixer el gust de mi mateixa, la veu de la meva ànima, la meva part d'eternitat.
Recuperar la meva corona.
Regnar.
I si fos aquest el camí que Solsona ve a mostrar?
La recherche de la vérité.
Avons-nous basculé dans une époque post-vérité, dans laquelle tout est double et trouble et où la confusion règne ? Ou n'avons-nous jamais vraiment osé, en tant que société humaine, faire face à la vérité ?
Celui qui prétend détenir la vérité l'impose par son pouvoir, et donne donc à cette vérité à sens unique un pouvoir unique. Un pouvoir destructeur et aussi petit que l'homme qui y est lié — homme, avec un petit h…
Plus que jamais, on voit trouble. Il y a ce qui est et ce qui semble être. Nous associons ce mal grandissant aux intelligences artificielles et aux nouvelles technologies, mais ce mal est un mal-être bel et bien humain qui a commencé bien avant. Et ce que les machines nous imposent aujourd'hui, c'est le miroir d'une vérité profonde que nous refusons de voir. Nos parts d'ombre, nos mensonges, nos ténèbres.
La vérité liquide.
Ce projet proposé par Isabelle Fruchart autour de l'énigme du rectangle manquant dans ce tableau de la Cène datant du xve siècle, est une enquête sur nos parts d'ombre. Dans ce qui est caché et somnolent, il y a le trésor de l'éveil.
La force de toute proposition artistique est que la vérité n'est justement pas cardinale, elle est poétique. Et cette recherche que nous vous proposons ensemble est une errance autour des parts d'ombre et des vérités éclatantes qui forment toute la beauté et le chaos de nos êtres profonds.
L'enjeu étant de ne plus dire je sais, mais je vois, non plus je suis mais j'entends. VOIR les choses comme elles sont et non pas comme nous sommes.
Voir, lorsque ce qui nous est donné à voir a disparu. Cette enquête est la métaphore vivante des enjeux bien humains de notre société actuelle. Des enjeux qui remplacent la vérité absolue par la vérité liquide qu'est la conscience.
La búsqueda de la verdad.
¿Hemos caído en una época post-verdad, en la que todo es doble y turbio y donde reina la confusión? ¿O nunca hemos realmente osado, como sociedad humana, enfrentarnos a la verdad?
Quien pretende detentar la verdad la impone mediante su poder, y da así a esta verdad unívoca un poder único. Un poder destructivo y tan pequeño como el hombre que lo porta — hombre, con minúscula…
Más que nunca, se ve de manera confusa. Hay lo que es y lo que parece ser. Asociamos este mal creciente a las inteligencias artificiales y las nuevas tecnologías, pero este mal es un malestar muy humano que comenzó mucho antes. Y lo que las máquinas nos imponen hoy es el espejo de una verdad profunda que nos negamos a ver. Nuestras partes de sombra, nuestras mentiras, nuestras tinieblas.
La verdad líquida.
Este proyecto propuesto por Isabelle Fruchart en torno al enigma del rectángulo faltante en este cuadro de la Última Cena del siglo xv es una investigación sobre nuestras partes de sombra. En lo que está oculto y somnoliento, se encuentra el tesoro del despertar.
La fuerza de toda propuesta artística es que la verdad no es cardinal, es poética. Y esta investigación que les proponemos juntos es un vagabundeo alrededor de las partes de sombra y las verdades deslumbrantes que forman toda la belleza y el caos de nuestros seres profundos.
El reto es dejar de decir sé, para decir veo; dejar de decir soy para decir escucho. VER las cosas como son y no como somos.
Ver, cuando lo que se nos da a ver ha desaparecido. Esta investigación es la metáfora viva de los desafíos muy humanos de nuestra sociedad actual. Desafíos que reemplazan la verdad absoluta por la verdad líquida que es la consciencia.
A busca da verdade.
Teremos caído numa época de pós-verdade, em que tudo é duplo e turvo e onde reina a confusão? Ou nunca ousámos realmente, enquanto sociedade humana, enfrentar a verdade?
Quem pretende deter a verdade impõe-a pelo seu poder, e dá assim a esta verdade unívoca um poder único. Um poder destrutivo e tão pequeno quanto o homem que lhe está ligado — homem, com minúscula…
Mais do que nunca, vê-se de forma confusa. Há o que é e o que parece ser. Associamos este mal crescente às inteligências artificiais e às novas tecnologias, mas este mal é um mal-estar verdadeiramente humano que começou muito antes. E o que as máquinas nos impõem hoje é o espelho de uma verdade profunda que nos recusamos a ver. As nossas partes de sombra, as nossas mentiras, as nossas trevas.
A verdade líquida.
Este projecto proposto por Isabelle Fruchart em torno do enigma do rectângulo em falta neste quadro da Última Ceia do século xv é uma investigação sobre as nossas partes de sombra. No que está oculto e somnolento, encontra-se o tesouro do despertar.
A força de toda proposta artística é que a verdade não é cardinal, é poética. E esta investigação que vos propomos juntos é uma errância em torno das partes de sombra e das verdades fulgurantes que formam toda a beleza e o caos dos nossos seres profundos.
O desafio é deixar de dizer sei, para dizer vejo; deixar de dizer sou para dizer escuto. VER as coisas como são e não como somos.
Ver, quando o que nos é dado a ver desapareceu. Esta investigação é a metáfora viva dos desafios muito humanos da nossa sociedade actual. Desafios que substituem a verdade absoluta pela verdade líquida que é a consciência.
La recerca de la veritat.
Hem caigut en una època de post-veritat, en la qual tot és doble i tèrbol i on regna la confusió? O mai hem gosat realment, com a societat humana, afrontar la veritat?
Per respondre a aquestes preguntes i a la gran pregunta de la veritat, cal primer haver-la definida. Qui pretén detentar la veritat l'imposa pel seu poder, i dóna així a aquesta veritat unívoca un poder únic. Un poder destructiu i tan petit com l'home que hi és lligat — home, amb minúscula…
Més que mai, es veu de manera confusa. Hi ha el que és i el que sembla ser. Associem aquest mal creixent a les intel·ligències artificials i les noves tecnologies, però aquest mal és un malestar ben humà que va començar molt abans. I el que les màquines ens imposen avui és el mirall d'una veritat profunda que ens neguem a veure. Les nostres parts d'ombra, les nostres mentides, les nostres tenebres.
La veritat líquida.
Aquest projecte proposat per Isabelle Fruchart al voltant de l'enigma del rectangle que falta en aquest quadre del Sopar del segle xv és una investigació sobre les nostres parts d'ombra. En el que està ocult i somnolent, hi ha el tresor del despertar.
La força de tota proposta artística és que la veritat no és cardinale, és poètica. I aquesta recerca que us proposem junts és un vagareig al voltant de les parts d'ombra i les veritats enlluernadores que formen tota la bellesa i el caos dels nostres éssers profunds.
El repte és deixar de dir jo sé, per dir jo veig; deixar de dir jo sóc per dir jo escolto. VEURE les coses com són i no com som.
Veure, quan el que ens és donat a veure ha desaparegut. Aquesta investigació és la metàfora viva dels reptes ben humans de la nostra societat actual. Reptes que substitueixen la veritat absoluta per la veritat líquida que és la consciència.
Fer la proposta d'un relat sobre la consciència que serà el més audible, el més clar és la nostra missió comuna amb aquest Solsona.
The search for truth.
Have we tipped into a post-truth era, where everything is doubled and murky and confusion reigns? Or have we, as human society, never truly dared to face the truth?
To answer these questions and the great question of truth, we must first have defined it. Whoever claims to hold the truth imposes it through power, granting that one-sided truth a singular force — a destructive one, and as small as the man attached to it.
More than ever, we see through a blur. There is what is, and what seems to be. We link this growing ill to artificial intelligence and new technologies, but this malaise is profoundly human — it began long before these technologies arose. What machines impose on us today is the mirror of a deep truth we refuse to see: our shadows, our lies, our darkness.
The liquid truth.
This project, proposed by Isabelle Fruchart around the enigma of the missing rectangle in this fifteenth-century Last Supper, is an inquiry into our shadow selves. In what is hidden and dormant, there lies the treasure of awakening.
The force of any artistic proposition is that truth is not cardinal — it is poetic. And this inquiry we propose together, around this painting, is a wandering through the shadows and the blazing truths that form all the beauty and chaos of our deeper selves.
The challenge is to no longer say I know, but I see — no longer I am, but I hear. Our survival depends on it. To SEE things as they are, and not as we are.
To see, when what we are given to see has disappeared. This inquiry is the living metaphor of our society's most human stakes — stakes that replace absolute truth with the liquid truth that is consciousness.
To offer a narrative about consciousness that is as audible, as clear as possible — this is our shared mission with this Solsona.
Avril 2027 · 10 dates · 7 au 18 avril · mercredi au dimanche
SOLSONA sera créé au Théâtre du Soleil pour 10 représentations, du mercredi 7 au dimanche 18 avril 2027, à la Cartoucherie de Vincennes, Paris.
Le Théâtre du Soleil, fondé en 1964 par Ariane Mnouchkine et installé à la Cartoucherie de Vincennes, est l'une des scènes les plus importantes au monde — lieu de création collective, de théâtre politique, ouvert à toutes les cultures.
Abril 2027 · 10 funciones · 7 al 18 de abril · miércoles a domingo
SOLSONA se estrenará en el Théâtre du Soleil con 10 representaciones, del miércoles 7 al domingo 18 de abril de 2027, en la Cartoucherie de Vincennes, París.
El Théâtre du Soleil, fundado en 1964 por Ariane Mnouchkine e instalado en la Cartoucherie de Vincennes, es una de las escenas más importantes del mundo — lugar de creación colectiva, de teatro político, abierto a todas las culturas del mundo.
Abril 2027 · 10 representações · 7 a 18 de abril · quarta a domingo
SOLSONA será criado no Théâtre du Soleil com 10 representações, de quarta-feira 7 a domingo 18 de abril de 2027, na Cartoucherie de Vincennes, Paris.
O Théâtre du Soleil, fundado em 1964 por Ariane Mnouchkine e instalado na Cartoucherie de Vincennes, é uma das cenas mais importantes do mundo — lugar de criação colectiva, de teatro político, aberto a todas as culturas do mundo.
Abril 2027 · 10 representacions · 7 al 18 d'abril · dimecres a diumenge
SOLSONA serà creat al Théâtre du Soleil per 10 representacions, del dimecres 7 al diumenge 18 d'abril del 2027, a la Cartoucherie de Vincennes, París.
Fundat el 1964 per Ariane Mnouchkine i instal·lat a la Cartoucherie de Vincennes, el Théâtre du Soleil és una de les escenes més importants del món — lloc de creació col·lectiva, de teatre polític, obert a totes les cultures.
April 2027 · 10 performances · April 7–18 · Wednesday to Sunday
SOLSONA will have its world premiere at the Théâtre du Soleil for 10 performances, from Wednesday April 7 to Sunday April 18, 2027, at the Cartoucherie de Vincennes, Paris.
Founded in 1964 by Ariane Mnouchkine and housed since 1970 at the Cartoucherie de Vincennes, the Théâtre du Soleil is one of the most important stages in the world — a space for collective creation, political theatre, and all the cultures of the world.
Isabelle Fruchart joue dans une dizaine de pièces de répertoire contemporain, et un Shakespeare, au Théâtre du Soleil. Elle chante dans un quatuor vocal, joue dans un cirque en allemand et pratique la magie mentale dans des numéros de cabarets.
Elle publie Le commandement de la louve, histoire d'un reporter et d'une sage-femme tchétchène (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille, histoire de sa renaissance au monde sonore (éd. Les cygnes), et La bascule du bassin, l'histoire d'un accouchement dans une famille de musiciennes (éd. Les cygnes), ainsi qu'un essai, Mise au monde, sur le traitement de l'accouchement dans les romans (éd. Emoticourt).
Elle joue seule en scène Journal de ma nouvelle oreille, mis en scène par Zabou Breitman pendant quatre ans. Elle anime également des ateliers d'écritures auprès de publics à la marge.
En 2016, en résidence en Ariège, elle écrit J'étais un royaume, librement inspiré de Mon enfance sauvage de Djalla-Maria Longua et dont elle confie la mise en scène à Darius Peyamiras. En 2018, en résidence à La semaine du son de l'Unesco, elle écrit La vitesse du son, un spectacle sur la vibration et les petites voix du dedans.
En 2020, elle met en scène La bascule du bassin sur la scène nationale de Châteauvallon et rejoint Patrice Pujol à la direction artistique de la Cie Nous Nous Sommes Tant Aimés. En 2023 elle joue Teknesse, un concert-rituel de chants sacrés en langues anciennes.
Depuis 2024, elle travaille à la création de La Ferme d'Andréa, éco-lieu d'accueil artistique dans la Creuse, où elle initie le festival Retour en Avant en 2025.
Isabelle Fruchart actúa en una decena de obras de repertorio contemporáneo y un Shakespeare, en el Théâtre du Soleil. Canta en un cuarteto vocal, actúa en un circo en alemán y practica la magia mental en números de cabaré.
Publica Le commandement de la louve, historia de un periodista y una comadrona chechena (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille, historia de su renacimiento al mundo sonoro (éd. Les cygnes), y La bascule du bassin (éd. Les cygnes), así como el ensayo Mise au monde (éd. Emoticourt).
Interpreta sola en escena Journal de ma nouvelle oreille, dirigido por Zabou Breitman durante cuatro años. En 2020, pone en escena La bascule du bassin en la escena nacional de Châteauvallon. En 2023 interpreta Teknesse, un concierto-ritual de cantos sagrados en lenguas antiguas. Desde 2024, trabaja en la creación de La Ferme d'Andréa en la Creuse.
Isabelle Fruchart interpreta numa dezena de peças de repertório contemporâneo e um Shakespeare, no Théâtre du Soleil. Canta num quarteto vocal, actua num circo em alemão e pratica a magia mental em números de cabaré.
Publica Le commandement de la louve (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille (éd. Les cygnes), La bascule du bassin (éd. Les cygnes) e o ensaio Mise au monde (éd. Emoticourt).
Interpreta sozinha em cena Journal de ma nouvelle oreille, encenado por Zabou Breitman durante quatro anos. Em 2020, encena La bascule du bassin no palco nacional de Châteauvallon. Em 2023 interpreta Teknesse, um concerto-ritual de cantos sagrados em línguas antigas. Desde 2024, trabalha na criação de La Ferme d'Andréa na Creuse.
Isabelle Fruchart actua en una desena d'obres de repertori contemporani i un Shakespeare, al Théâtre du Soleil. Canta en un quartet vocal, actua en un circ en alemany i practica la màgia mental en números de cabaret.
Publica Le commandement de la louve (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille (éd. Les cygnes), La bascule du bassin (éd. Les cygnes) i l'assaig Mise au monde (éd. Emoticourt).
Interpreta sola en escena Journal de ma nouvelle oreille, dirigit per Zabou Breitman durant quatre anys. El 2020, posa en escena La bascule du bassin a l'escena nacional de Châteauvallon. El 2023 interpreta Teknesse, un concert-ritual de cants sagrats en llengues antigues. Des de 2024, treballa en la creació de La Ferme d'Andréa a la Creuse.
Born in Paris, Isabelle Fruchart trained in music, dance and theatre from childhood. For twenty years she has performed classical and contemporary repertoire, theatre, cabaret, and circus alongside directors including Antoine Campo, Oleg Mokchanov, Serge Sandor, Sophie Akrich and Hélène Cinque.
She publishes Le commandement de la louve (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille (éd. Les cygnes), La bascule du bassin (éd. Les cygnes) and the essay Mise au monde (éd. Emoticourt).
She performs Journal de ma nouvelle oreille, directed by Zabou Breitman, for four years as a solo show. In 2020 she directs La bascule du bassin at the Châteauvallon national stage. In 2023 she performs Teknesse, a ritual concert of sacred chants in ancient languages. Since 2024, she has been developing La Ferme d'Andréa, an eco-artistic residency space in the Creuse.
Acteur international et metteur en scène né en Belgique en 1985 dans la maternité qui deviendra l'Académie Grétry de Liège où il se formera 9 ans plus tard à la musique et en art dramatique, Mehdi Dehbi décroche son premier rôle principal au cinéma à 16 ans dans un film produit par les Frères Dardenne. Il poursuit ensuite sa formation au Conservatoire Royal de Bruxelles, au Conservatoire National Supérieur d'Art Dramatique de Paris et à la LAMDA à Londres. Sa première mise en scène, Les Justes de Camus, lui vaut une nomination en tant que Révélation au Prix de la Critique et son travail en tant qu'acteur de nombreuses récompenses et nominations.
Actor internacional y director de escena nacido en Bélgica en 1985 en la maternidad que se convertiría en la Académie Grétry de Liège, donde se formaría 9 años después en música y arte dramático. A los 16 años consigue su primer papel protagonista en el cine en una película producida por los Hermanos Dardenne. Continúa su formación en el Conservatorio Real de Bruselas, el Conservatorio Nacional Superior de Arte Dramático de París y la LAMDA de Londres. Su primera puesta en escena, Les Justes de Camus, le vale una nominación como Revelación en el Premio de la Crítica.
Actor internacional e encenador nascido na Bélgica em 1985 na maternidade que viria a ser a Académie Grétry de Liège. Aos 16 anos obtém o seu primeiro papel principal no cinema num filme produzido pelos Irmãos Dardenne. Prossegue a sua formação no Conservatório Real de Bruxelas, no Conservatório Nacional Superior de Arte Dramática de Paris e na LAMDA de Londres. A sua primeira encenação, Les Justes de Camus, vale-lhe uma nomeação como Revelação no Prémio da Crítica.
Actor internacional i director d'escena nascut a Bèlgica el 1985 a la maternitat que es convertiria en l'Acadèmia Grétry de Lieja. Als 16 anys aconsegueix el seu primer paper protagonista al cinema en una pel·lícula produïda pels Germans Dardenne. Es forma al Conservatori Reial de Brussel·les, al Conservatori Nacional Superior d'Art Dramàtic de París i a la LAMDA de Londres. La seva primera posada en escena, Les Justes de Camus, li val una nominació com a Revelació al Premi de la Crítica.
International actor and director born in Belgium in 1985 at the maternity ward that would become the Académie Grétry in Liège. At 16, he landed his first lead role in cinema in a film produced by the Dardenne Brothers. He trained at the Royal Conservatoire of Brussels, the Conservatoire National Supérieur d'Art Dramatique de Paris, and LAMDA in London. His first production, Camus's Les Justes, earned him a nomination as Revelation at the Critics' Award.
Avocat, auteur et directeur de la collection Les Essentiels du Nouveau Paradigme aux Éditions Ariane. Auteur de la trilogie EDIN, dont le premier tome Amalek a été publié en 2025 et le second tome Masir paraîtra en octobre 2026.
Abogado, autor y director de la colección Les Essentiels du Nouveau Paradigme en Éditions Ariane. Autor de la trilogía EDIN, cuyo primer tomo Amalek fue publicado en 2025 y el segundo tomo Masir aparecerá en octubre de 2026.
Advogado, autor e director da colecção Les Essentiels du Nouveau Paradigme nas Éditions Ariane. Autor da trilogia EDIN, cujo primeiro tomo Amalek foi publicado em 2025 e o segundo tomo Masir sairá em outubro de 2026.
Advocat, autor i director de la col·lecció Les Essentiels du Nouveau Paradigme a les Éditions Ariane. Autor de la trilogia EDIN, el primer tom de la qual, Amalek, va ser publicat el 2025 i el segon tom, Masir, sortirà a l'octubre del 2026.
Lawyer, author and editor of the Les Essentiels du Nouveau Paradigme collection at Éditions Ariane. Author of the EDIN trilogy, whose first volume Amalek was published in 2025 and second volume Masir will appear in October 2026.
Depuis des siècles, les grandes œuvres naissent grâce à des mécènes. Les Tokens SOLSONA permettent de devenir coproducteur de la création du spectacle — créé au Théâtre du Soleil en avril 2027 — tout en bénéficiant d'une quote-part des revenus futurs.
Nous l'affirmons : pour nous, ce tableau est l'une des sources secrètes qui inspira le Da Vinci Code.
Chaque coproducteur rejoint l'enquête. Et devient l'un des premiers bâtisseurs d'un projet théâtral appelé à rayonner bien au-delà de sa création.
Desde hace siglos, las grandes obras nacen gracias a mecenas. Los Tokens SOLSONA permiten convertirse en coproductor de la creación del espectáculo — estrenado en el Théâtre du Soleil en abril de 2027 — beneficiándose de una cuota-parte de los ingresos futuros.
Lo afirmamos: para nosotros, este cuadro es una de las fuentes secretas que inspiró el Código Da Vinci.
Há séculos, as grandes obras nascem graças a mecenas. Os Tokens SOLSONA permitem tornar-se coprodutor da criação do espectáculo — estreado no Théâtre du Soleil em abril de 2027 — beneficiando de uma quota-parte das receitas futuras.
Afirmamo-lo: para nós, este quadro é uma das fontes secretas que inspirou o Código Da Vinci.
For centuries, great works have been born through patronage. SOLSONA Tokens allow you to become a co-producer of the show — premiering at the Théâtre du Soleil in April 2027 — and to receive a share of future revenues.
We affirm it: for us, this painting is one of the secret sources that inspired The Da Vinci Code.
Des de fa segles, les grans obres neixen gràcies als mecenes. Els Tokens SOLSONA permeten convertir-se en coproductor de la creació de l'espectacle — estrenat al Théâtre du Soleil l'abril de 2027 — beneficiant-se d'una quota-part dels ingressos futurs.
Ho afirmem: per a nosaltres, aquest quadre és una de les fonts secretes que va inspirar el Codi Da Vinci.
Le premier cercle — ils rendent possible la naissance de Solsona.
El primer círculo — hacen posible el nacimiento de Solsona.
O primeiro círculo — tornam possível o nascimento de Solsona.
El primer cercle — fan possible el naixement de Solsona.
The first circle — they make the birth of Solsona possible.
Ceux qui voient avant les autres — ils vivent toutes les grandes étapes de la création. Chaque Veilleur choisit son archétype parmi douze signes.
Los que ven antes que los demás — viven todas las grandes etapas. Cada Vigilante elige su arquetipo entre doce signos.
Os que vêem antes dos outros — vivem todas as grandes etapas. Cada Vigilante escolhe o seu arquétipo entre doze signos.
Els que veuen abans que els altres — viuen totes les grans etapes. Cada Vigilant tria el seu arquetip entre dotze signes.
Those who see before others — they live every great stage of the creation. Each Watcher chooses their archetype from twelve signs.
Ce tableau a été caché pendant cinq cents ans. Les Nouveaux Gardiens transmettent un secret de cinq siècles.
Este cuadro estuvo oculto durante quinientos años. Los Nuevos Guardianes transmiten un secreto de cinco siglos.
Este quadro esteve oculto durante quinhentos anos. Os Novos Guardiões transmitem um segredo de cinco séculos.
Aquest quadre va estar ocult durant cinc-cents anys. Els Nous Guardians transmeten un secret de cinc segles.
This painting was hidden for five hundred years. The New Guardians transmit a five-century secret.
Les grands mécènes du projet — nombre limité.
Los grandes mecenas del proyecto — número limitado.
Os grandes mecenas do projecto — número limitado.
Els grans mecenes del projecte — nombre limitat.
The great patrons of the project — limited places.
Un week-end exceptionnel en Catalogne — sur les traces du tableau qui a donné naissance à la pièce.
Un fin de semana excepcional en Cataluña — siguiendo las huellas del cuadro que dio vida a la obra.
Um fim de semana excepcional na Catalunha — nas pegadas do quadro que deu vida ao espectáculo.
Un cap de setmana excepcional a Catalunya — seguint les petjades del quadre que va donar vida a l'obra.
An extraordinary weekend in Catalonia — following the trail of the painting that gave birth to the work.
Chaque coproducteur reçoit un accès au Journal de création de SOLSONA — espace privé réservé aux membres, qui documente la vie du spectacle de l'intérieur. À chaque étape, un contenu exclusif : textes de travail, captations de répétition, carnets de bord, photos de costume, messages de l'équipe.
Le journal ne s'arrête pas quand le rideau tombe. Il continue aussi longtemps que SOLSONA voyage dans le monde.
Cada coproductor recibe acceso al Diario de Creación de SOLSONA — espacio privado reservado a los miembros, que documenta la vida del espectáculo desde dentro. En cada etapa, contenido exclusivo: textos de trabajo, grabaciones de ensayo, libretas de notas, fotos de vestuario, mensajes del equipo.
El diario no se detiene cuando cae el telón. Continúa mientras SOLSONA viaje por el mundo.
Cada coprodutor recebe acesso ao Diário de Criação de SOLSONA — espaço privado reservado aos membros, que documenta a vida do espectáculo por dentro. Em cada etapa, conteúdo exclusivo: textos de trabalho, gravações de ensaio, cadernos de bordo, fotos de figurino, mensagens da equipa.
O diário não pára quando o pano cai. Continua enquanto SOLSONA viaja pelo mundo.
Every co-producer receives access to the SOLSONA Creation Journal — a private space reserved for members, documenting the life of the show from within. At each stage, exclusive content: working drafts, rehearsal recordings, notebooks, costume photographs, messages from the team.
The journal does not stop when the curtain falls. It continues for as long as SOLSONA travels the world.
Cada coproductor rep accés al Diari de Creació de SOLSONA — espai privat reservat als membres, que documenta la vida de l'espectacle des de dins. En cada etapa, contingut exclusiu: textos de treball, gravacions d'assaig, quaderns de bord, fotos de vestuari, missatges de l'equip.
El diari no s'atura quan cau el teló. Continua mentre SOLSONA viatja pel món.
Tous les coproducteurs rejoignent automatiquement le Club SOLSONA — rassemblés autour d'une conviction commune : les grandes œuvres se construisent ensemble. La plateforme privée est l'espace numérique réservé aux membres, avec informations en avant-première, invitations exclusives, priorité sur les futures productions tokenisées.
Todos los coproductores se unen automáticamente al Club SOLSONA — reunidos en torno a una convicción común: las grandes obras se construyen juntos.
Todos os coprodutores integram automaticamente o Clube SOLSONA — reunidos em torno de uma convicção comum: as grandes obras constroem-se juntas.
All co-producers automatically join the SOLSONA Club — united by a shared conviction: great works are built together. The private platform is the digital space reserved for members, with previews, exclusive invitations, and priority access to future tokenised productions.
Tots els coproductors s'integren automàticament al Club SOLSONA — reunits al voltant d'una convicció comuna: les grans obres es construeixen juntes.
Pour recevoir le dossier complet ou discuter d'un partenariat :
Para recibir el dossier completo o hablar de una colaboración :
Para receber o dossier completo ou falar de uma parceria :
Per rebre el dossier complet o parlar d'una col·laboració :
To receive the full dossier or discuss a partnership :