Seule en Cène
Sola en la Cena
Sozinha na Ceia
Sola a la Cena
Alone at the Last Supper
Création · Du 7 au 18 avril 2027 Creación · Del 7 al 18 de abril de 2027 Criação · De 7 a 18 de abril de 2027 Creació · Del 7 al 18 d’abril de 2027 World premiere · April 7–18, 2027SOLSONA est une expérience théâtrale sur les parts manquantes, un spectacle vivant crédible avant même sa sortie sur scène en avril 2027 : 10 représentations par le Théâtre du Soleil, une tournée européenne en partie dessinée, un metteur en scène porté par une notoriété internationale, une autrice et son jeu salués par la critique, et un collaborateur littéraire et juridique reconnu.
Autant d’atouts solides pour les coproducteurs que nous vous proposons de devenir.
Cette initiative est pionnière dans le spectacle vivant.
Elle représente un réel engagement humaniste et financier pour l’intelligence artistique
et s’inscrit dans une nouvelle forme de coproduction tokenisée,
permettant de vous associer aux recettes futures du spectacle.
Dans la vallée de Barcelone, je visite Linya, un domaine de plusieurs hectares où se trouvent les vestiges de bâtiments templiers — dont une chapelle qui abrita un tableau qu'on venait de sauver d'un incendie, et qu'on confia au musée de la ville.
Je vais au musée. En arrivant vers le tableau, dont je ne connais rien, je fonds en larmes. Je reste ainsi les yeux fermés un long moment, prise par une énergie que je ne comprends pas. Quand j'ouvre les yeux, je vois que c'est une Cène. Et je me demande bien ce que j'ai à pleurer.
Mon regard se pose aussitôt sur la femme agenouillée devant la table, à l'avant du tableau, les bras tendus vers « on ne saura jamais quoi », car la toile a été découpée, à cet endroit précis. Ses mains tendent vers un vide.
Ce qu'il m'est interdit de voir prend alors toute la place.
Le tableau me saisit et me demande de mener sur lui l'enquête.
Qui est cette femme, et vers quoi tend-elle les bras ? Si c'est Marie-Madeleine, alors qui est ce personnage à la droite de Yeshua, dont on dirait une femme, mais qui est présenté comme Jean ? Et cet apôtre debout, index levé comme une menace, présenté comme Judas, ne ressemble-t-il pas à Pierre ?
Si le peintre a voulu juxtaposer la Cène et le Lavement des pieds, Marie-Madeleine ne serait-elle pas penchée vers une bassine d'eau ? Mais pourquoi avoir fait disparaître cette bassine ? À moins qu'il s'agisse d'une onction ? Mais pourquoi effacer ce geste ? A-t-on voulu cacher tout autre chose ? Un être vivant ? Un enfant ?
Me revient alors la Cène de Léonard de Vinci, peinte en 1495 et qui elle aussi affiche à l'avant de la table un rectangle sombre, au même endroit. Comme un écho. Léonard aurait-il vu ce tableau, peint en 1430 ? Aurait-il reproduit délibérément ce vide ? Piste plus prosaïque : la découpe n'aurait-elle pas une fonction simplement pratique, le tableau devant s'accrocher au-dessus d'une porte ?
Mais est-ce si anodin de découper une Cène ?
Le moindre détail n'est-il pas signifiant ?
Que m'empêche-t-on de voir ?
Qui y trouve son intérêt ?
Qui est ce « on » ?
Quel miroir de moi-même me tend ce rectangle sombre, préfiguration du Carré noir sur fond blanc peint par Malevitch en 1915, pour symboliser « la solitude sans dieu » ? Zone de projection, seuil de l'invisible, de l'inconnu des profondeurs… Qu'est-ce que moi-même je ne peux pas voir ? Quelle sorte d'ombre, ou de lumière ? Quelle part de moi trouverait son intérêt dans cette cécité volontaire ? Quel geste œdipien m'y aurait poussée ?
Au-delà de la figure de légende et d'une quête de véracité historique, je m'intéresserai ici à Marie-Madeleine en tant qu'archétype de femme puissante et accomplie, femme égale de Yeshua. Leur relation, vue sous ce jour, restaure la possibilité d'un équilibre homme-femme, en posant la question de l'union dans la chair.
Au nom de quoi l'union charnelle — et grâce à elle le divin dans la chair — ne fut pas célébrée par les pères de l'Église ?
Pourquoi dissocier l'esprit et le corps ?
Pour arranger qui ?
Seule en Cène, je vais entrer dans ce tableau comme dans une eau, et y nager. D'un personnage à l'autre, d'une hypothèse à l'autre, faisant volte-face, dans la liberté d'y camper moi-même chacun des protagonistes : Yeshua, Marie-Madeleine, Pierre, Jean… Donner la parole aux acteurs de ce dîner primordial qui scella le rituel que perpétua l'Église, par loyauté envers Yeshua, ou envers ce qu'Elle crut être sa demande : « Faites cela en mémoire de moi. »
Convoquer également d'autres personnages historiques, tels que l'empereur Constantin, qui en 325 décida des évangiles canoniques et décréta que Yeshua était « le fils de Dieu » ; le pape Grégoire, qui en 591 maquilla Marie-Madeleine en prostituée ; Godefroy de Bouillon, qui en 1099 monta sur le trône de Jérusalem en tant qu'héritier de la lignée de Judée… et dialoguer avec ces hommes qui façonnèrent les récits officiels dont nous nous sommes abreuvés, leur déléguant notre savoir, notre pouvoir, notre discernement.
J'aimerais partir d'un énoncé le plus factuel possible, de manière à tendre une toile imaginaire sur laquelle chacun·e pourra se projeter, en faisant appel à Guilhaume Trille, audio-descripteur, et rendre accessible ce tableau en audio-description — le donner à voir, par la magie du verbe. Mise en abîme de notre position à tous face à cette peinture : ne voyant pas ce qu'on a voulu nous cacher.
Puis j'ouvrirai la boîte de Pandore. Je laisserai vivre et respirer. Pour me mettre à l'écoute de ce qui a été contenu — et qui probablement a fait couler mes larmes. Donner à entendre l'histoire qui veut se raconter, car c'est cela que le tableau m'a murmuré :
Une nouvelle histoire a besoin d'être racontée.
L'histoire d'une relation d'unité, d'une union sacrée, du couple divin réconcilié.
Mais si ce mariage était avant tout intérieur ?
Si je ne prends pas la peine d'épouser mes polarités, comme puis-je vivre une relation dans laquelle être pleinement reçue avec mon ombre et ma lumière, sans avoir peur de recevoir l'autre tel qu'il.elle est ?
Cesser de chercher dans l'autre ce qui me manque.
Éteindre la télévision, contempler le rectangle et tourner le regard à l'intérieur, jusqu'à reconnaître le goût de moi-même, la voix de mon âme, ma part d'éternité.
Reprendre ma couronne. Régner.
Et si c'était ce chemin-là que Solsona venait montrer ?
En Solsona, en el valle de Barcelona, visito una finca de varios hectáreas donde se encuentran los vestigios de edificios templarios — entre ellos una capilla que albergó un cuadro que acaban de salvar de un incendio y que fue confiado al museo de la ciudad.
Voy al museo.
Al llegar ante el cuadro, del que no sé nada, rompo a llorar. Permanezco así con los ojos cerrados un largo momento, tomada por una energía que no comprendo. Cuando abro los ojos, veo que es una Última Cena. Y no entiendo por qué lloro.
Mi mirada se posa enseguida en la mujer arrodillada ante la mesa, al frente del cuadro, con los brazos extendidos hacia «nunca sabremos qué», porque el lienzo ha sido recortado, en ese lugar preciso. Sus manos se tienden hacia un vacío.
Lo que me está prohibido ver ocupa entonces todo el espacio.
El cuadro me atrapa y me pide que conduzca sobre él la investigación.
¿Quién es esta mujer, y hacia qué tiende los brazos? Si es María Magdalena, entonces ¿quién es ese personaje a la derecha de Yeshua, que parece una mujer, pero que es presentado como Juan? ¿Y ese apóstol de pie, con el índice levantado como una amenaza, presentado como Judas, no se parece a Pedro?
Si el pintor quiso yuxtaponer la Última Cena y el Lavatorio de los pies, ¿no estaría María Magdalena inclinada sobre una palangana de agua? ¿Pero por qué hacer desaparecer esa palangana? ¿A menos que se trate de una unción? ¿Se quiso ocultar otra cosa? ¿Un ser vivo? ¿Un niño?
Me viene entonces a la mente la Última Cena de Leonardo da Vinci, pintada en 1495, que también muestra al frente de la mesa un rectángulo oscuro, en el mismo lugar. Como un eco.
¿Pero es tan banal recortar una Última Cena?
¿No es significativo el menor detalle?
¿Qué me impiden ver?
¿Quién es ese «se»?
¿Y si ese rectángulo no fuera un defecto? ¿Y si estuviera ahí no para ocultar sino para revelar?
¿Y por qué esos gatos bajo la mesa, mordisqueando cuerdas con nudos? ¿No es así como se representaba a los Cátaros? ¿Y ese perro del que se esconden, no designa a los Domini Cani, los perros del Señor, los Dominicos, la orden que dirigió la Inquisición y exterminó a los Cátaros en 1244?
El Santo Grial. El Sang Réal. La sangre real. No un cáliz. Una sangre.
Más allá de la figura legendaria, me interesaré en María Magdalena como arquetipo de mujer poderosa y realizada, mujer igual a Yeshua. Su relación restaura la posibilidad de un equilibrio hombre-mujer, y plantea la cuestión de la unión en la carne.
¿En nombre de qué la unión carnal no fue celebrada por los Padres de la Iglesia?
¿Por qué disociar el espíritu y el cuerpo?
¿Para arreglar a quién?
Sola en la Cena, voy a entrar en este cuadro como en el agua, y nadar en él. De un personaje a otro, dando volteretas, en la libertad de encarnar yo misma a cada uno de los protagonistas: Yeshua, María Magdalena, Pedro, Juan…
Una nueva historia necesita ser contada.
La historia de una relación de unidad, de una unión sagrada, de la pareja divina reconciliada.
¿Pero si este matrimonio fuera ante todo interior?
Si no me tomo primero el trabajo de desposar mis polaridades, ¿cómo puedo vivir una relación en la que ser plenamente recibida con mi sombra y mi luz, sin tener miedo de recibir al otro tal como es?
Dejar de buscar en el otro lo que me falta.
Apagar el televisor, contemplar el rectángulo y volver la mirada hacia dentro, hasta reconocer el sabor de mí misma, la voz de mi alma, mi parte de eternidad.
Recuperar mi corona.
Reinar.
¿Y si ese fuera el camino que Solsona viene a mostrar?
Em Solsona, no vale de Barcelona, visito um domínio de vários hectares onde se encontram os vestígios de edifícios templários — entre os quais uma capela que albergou um quadro que acabaram de salvar de um incêndio e que foi confiado ao museu da cidade.
Vou ao museu.
Ao chegar ao quadro, do qual não sei nada, rompo em lágrimas. Permaneço assim de olhos fechados durante um longo momento, tomada por uma energia que não compreendo. Quando abro os olhos, vejo que é uma Última Ceia. E pergunto-me por que razão choro.
O meu olhar pousa imediatamente na mulher ajoelhada diante da mesa, na parte da frente do quadro, com os braços estendidos para «nunca saberemos o quê», porque a tela foi recortada, nesse lugar preciso. As suas mãos estendem-se para um vazio.
O que me é proibido ver ocupa então todo o espaço.
O quadro apodera-se de mim e pede-me que conduza sobre ele a investigação.
Quem é esta mulher, e para onde estende os braços? Se é Maria Madalena, então quem é esta personagem à direita de Yeshua, que parece uma mulher, mas que é apresentada como João? E este apóstolo de pé, com o indicador levantado como uma ameaça, apresentado como Judas, não se parece com Pedro?
Se o pintor quis justapor a Última Ceia e o Lava-pés, Maria Madalena não estaria inclinada sobre uma bacia de água? Mas por que fazer desaparecer essa bacia? A não ser que se trate de uma unção? Quis-se ocultar outra coisa? Um ser vivo? Uma criança?
Vem-me então à memória a Última Ceia de Leonardo da Vinci, pintada em 1495, que também mostra na frente da mesa um rectângulo escuro, no mesmo lugar. Como um eco.
Mas será tão banal recortar uma Última Ceia?
O menor detalhe não é significativo?
O que me impedem de ver?
Quem é esse «se»?
E se esse rectângulo não fosse um defeito? E se estivesse ali não para ocultar mas para revelar?
E por que esses gatos debaixo da mesa, a morder cordas com nós? Não é assim que se representavam os Cátaros? E esse cão de quem se escondem, não designa os Domini Cani, os cães do Senhor, os Dominicanos, a ordem que dirigiu a Inquisição e exterminou os Cátaros em 1244?
O Santo Graal. O Sang Réal. O sangue real. Não um cálice. Um sangue.
Para além da figura lendária, interessar-me-ei em Maria Madalena como arquétipo de mulher poderosa e realizada, mulher igual a Yeshua. A sua relação restaura a possibilidade de um equilíbrio homem-mulher, e coloca a questão da união na carne.
Em nome de quê a união carnal não foi celebrada pelos Pais da Igreja?
Por que dissociar o espírito e o corpo?
A favor de quem?
Sozinha na Ceia, vou entrar neste quadro como na água, e nadar nele. De uma personagem para outra, de uma hipótese para outra, dando meia-volta, na liberdade de encarnar eu própria cada um dos protagonistas: Yeshua, Maria Madalena, Pedro, João…
Uma nova história precisa de ser contada.
A história de uma relação de unidade, de uma união sagrada, do casal divino reconciliado.
Mas se este casamento fosse antes de tudo interior?
Se não tomo primeiro o trabalho de desposar as minhas polaridades, como posso viver uma relação na qual ser plenamente recebida com a minha sombra e a minha luz, sem ter medo de receber o outro tal como é?
Deixar de procurar no outro o que me falta.
Desligar a televisão, contemplar o rectângulo e voltar o olhar para dentro, até reconhecer o sabor de mim mesma, a voz da minha alma, a minha parte de eternidade.
Recuperar a minha coroa.
Reinar.
E se fosse esse o caminho que Solsona vem mostrar?
A Solsona, a la vall de Barcelona, visito un domini de diverses hectàrees on es troben els vestigis d'edificis templers — entre els quals una capella que va albergar un quadre que acaben de salvar d'un incendi, i que ha estat confiat al museu de la ciutat.
Vaig al museu.
En apropar-me a la sala on és exposat el quadre, del qual no sé res, em poso a plorar. Resto així amb els ulls tancats un llarg moment, presa per una energia que no comprenc. Quan obro els ulls, veig que és un Sopar. I em pregunto ben bé per qué ploro.
La meva mirada es posa immediatament en la dona agenollada davant la taula, a la part davantera del quadre, amb els braços estesos cap a «mai no sabrem cap a on», perquè el llenç ha estat retallat, en aquell lloc precís. Les seves mans s'estenen cap a un buit.
El que em és prohibit veure ocupa aleshores tot l'espai.
El quadre m'agafa i em demana que hi condueixi la investigació.
Qui és aquesta dona, i cap a on estén els braços? Si és Maria Magdalena, aleshores qui és aquest personatge a la dreta de Yeshua, que sembla una dona, però que és presentat com Joan? I aquest apòstol dret, índex aixecat com una amenaça, presentat com Judes, no s'assembla a Pere?
Si el pintor va voler juxtaposar el Sopar i el Rentament dels peus, Maria Magdalena no estaria inclinada cap a un gibrell d'aigua? Però per qué fer desaparèixer aquest gibrell? Llevat que es tracti d'una unció? S'ha volgut amagar una altra cosa? Un ésser viu? Un infant?
Em ve aleshores el Cenacle de Leonardo da Vinci, pintat el 1495 i que també mostra a la part davantera de la taula un rectangle fosc, al mateix lloc. Com un eco.
Però és tan banal retallar un Sopar?
El menor detall no és significatiu?
Qué m'impedeixen veure?
Qui és aquest «se»?
I si aquest rectangle no fos un defecte? I si hi fos no per amagar sinó per revelar?
I per qué aquests gats sota la taula, mossegant cordes amb nusos? No és així com es representaven els Càtars? I aquest gos del que s'amaguen, no designa els Domini Cani, els gossos del Senyor, els Dominicans, l'ordre que va dirigir la Inquisició i va exterminar els Càtars el 1244? Sabent que els Càtars eren entre d'altres els guardians d'una memòria — la de Maria Magdalena, exiliada a Provença, després de fugir de Palestina, amb la seva descendència.
El Sant Greal. El Sang Réal. La sang reial. No un calze. Una sang.
Més enllà de la figura llegendària, m'interessaré en Maria Magdalena com a arquetip de dona poderosa i realitzada, dona igual a Yeshua. La seva relació restaura la possibilitat d'un equilibri home-dona, i planteja la qüestió de la unió en la carn.
En nom de qué la unió carnal no va ser celebrada pels Pares de l'Església?
Per qué dissoldre l'esperit i el cos?
Per arreglar a qui?
Sola a la Cena, entraré en aquest quadre com en l'aigua, i hi nadaré. D'un personatge a l'altre, d'una hipòtesi a l'altra, fent mitja volta, en la llibertat d'encarnar jo mateixa cadascun dels protagonistes: Yeshua, Maria Magdalena, Pere, Joan…
« A real Da Vinci Code, based on a true story. »
La recherche de la vérité.
Avons-nous basculé dans une époque post-vérité, dans laquelle tout est double et trouble et où la confusion règne ? Le faux-semblant prospère, l'écran s'interpose, la représentation supplante l'être. À l'ère des deepfakes et des récits générés, comment distingue-t-on encore le vrai du plausible ?
Pour répondre à la grande question de la vérité, il faut d'abord la chercher, puis faire la part des choses : distinguer ce qui est de ce qui nous est donné à voir. Comment accéder à la vérité de ce monde si notre regard est tourné vers l'extérieur, sans jamais s'être connu soi-même ?
Plus que jamais, on voit trouble. Nous traversons une époque où la distinction entre le réel et sa représentation devient presque impossible — sauf à plonger d'abord dans sa propre vérité. Sans avoir plongé dans sa propre vérité, LA vérité peut-elle seulement se révéler ?
La vérité liquide.
Ce projet proposé par Isabelle Fruchart autour de l'énigme du rectangle manquant est pour moi d'abord un terrain d'enquête personnelle sur cette question : voir, désigner, témoigner. Le but ultime d'une enquête est bel et bien la manifestation de la vérité. Nous sommes là dans une enquête sur ce qui nous a été retiré, et sur ce qu'il reste à percevoir en nous-mêmes.
L'enjeu étant de ne plus dire je sais, mais je vois, non plus je suis mais j'entends. VOIR les choses comme elles sont et non pas comme nous sommes.
Voir, lorsque ce qui nous est donné à voir a disparu. Plus rien n'est ce qu'il était — et pourtant la vérité persiste. Liquide, insaisissable, mais toujours là. La vérité ne meurt jamais.
La búsqueda de la verdad.
¿Hemos caído en una época de post-verdad? Lo falso prospera, la pantalla se interpone. En la era de los deepfakes y los relatos generados, ¿cómo distinguimos aún lo verdadero de lo plausible?
Este proyecto es para mí un terreno de investigación personal sobre esta pregunta: ver, designar, atestiguar. La investigación busca lo que nos ha sido retirado, y lo que queda por percibir en nosotros mismos.
El reto: dejar de decir sé, para decir veo; dejar de decir soy para decir escucho. VER las cosas como son y no como somos. La verdad nunca muere.
A busca da verdade.
Caímos numa época de pós-verdade? O falso prospera, o ecrã interpõe-se. Na era dos deepfakes e dos relatos gerados, como distinguimos ainda o verdadeiro do plausível?
Este projecto é para mim um terreno de investigação pessoal: ver, designar, testemunhar. A investigação busca o que nos foi retirado e o que resta a perceber em nós mesmos.
O desafio: deixar de dizer sei, para dizer vejo; deixar de dizer sou para dizer escuto. VER as coisas como são e não como somos. A verdade nunca morre.
La recerca de la veritat.
Hem caigut en una època de post-veritat? El fals prospera, la pantalla s'interposa. En l'era dels deepfakes i els relats generats, com distingim encara el vertader del plausible?
Aquest projecte és per a mi un terreny d'investigació personal: veure, designar, testimoniar. La investigació cerca el que ens ha estat retirat i el que resta per percebre en nosaltres mateixos.
El repte: deixar de dir sé, per dir veig; deixar de dir sóc per dir escolto. VEURE les coses com són i no com som. La veritat mai no mor.
The search for truth.
Have we tipped into a post-truth era? Falsehood prospers, the screen interposes. In the age of deepfakes and generated narratives, how do we still tell the true from the plausible?
This project is for me first and foremost a terrain of personal inquiry: seeing, naming, witnessing. The investigation seeks what has been taken from us, and what remains to be perceived within ourselves.
The challenge: to no longer say I know, but I see — no longer I am, but I hear. To SEE things as they are, not as we are. Truth never dies.
Du 7 au 18 avril 2027 · 10 représentations · 7 au 18 avril · mercredi au dimanche
SOLSONA sera créé au Théâtre du Soleil pour 10 représentations, du mercredi 7 au dimanche 18 avril 2027, à la Cartoucherie de Vincennes, Paris.
Fondé en 1964 par Ariane Mnouchkine et installé à la Cartoucherie de Vincennes, le Théâtre du Soleil est l'une des scènes les plus importantes au monde — lieu de création collective, de théâtre politique, ouvert à toutes les cultures.
Abril 2027 · 10 funciones · 7 al 18 de abril · miércoles a domingo
SOLSONA se estrenará en el Théâtre du Soleil con 10 representaciones, del miércoles 7 al domingo 18 de abril de 2027, en la Cartoucherie de Vincennes, París.
Fundado en 1964 por Ariane Mnouchkine, el Théâtre du Soleil es una de las escenas más importantes del mundo — lugar de creación colectiva, de teatro político, abierto a todas las culturas.
Abril 2027 · 10 representações · 7 a 18 de abril · quarta a domingo
SOLSONA será criado no Théâtre du Soleil com 10 representações, de quarta-feira 7 a domingo 18 de abril de 2027, na Cartoucherie de Vincennes, Paris.
Fundado em 1964 por Ariane Mnouchkine, o Théâtre du Soleil é uma das cenas mais importantes do mundo — lugar de criação colectiva, de teatro político, aberto a todas as culturas.
Abril 2027 · 10 representacions · 7 al 18 d'abril · dimecres a diumenge
SOLSONA serà creat al Théâtre du Soleil per 10 representacions, del dimecres 7 al diumenge 18 d'abril de 2027, a la Cartoucherie de Vincennes, París.
Fundat el 1964 per Ariane Mnouchkine, el Théâtre du Soleil és una de les escenes més importants del món — lloc de creació col·lectiva, de teatre polític, obert a totes les cultures.
April 7–18, 2027 · 10 performances · April 7–18 · Wednesday to Sunday
SOLSONA will have its world premiere at the Théâtre du Soleil for 10 performances, from Wednesday April 7 to Sunday April 18, 2027, at the Cartoucherie de Vincennes, Paris.
Founded in 1964 by Ariane Mnouchkine, the Théâtre du Soleil is one of the most important stages in the world — a space for collective creation, political theatre, and all the cultures of the world.
Formée dès l'enfance à la musique et au théâtre, Isabelle embrasse tour à tour le théâtre en collectif dans des lieux atypiques, le chant polyphonique, la magie mentale et les performances au service du féminin, puis elle se consacre à l'écriture. Sa vie bascule quand elle retrouve son audition, perdue à l'âge de 14 ans. Elle en fait un spectacle, Journal de ma nouvelle oreille, mis en scène par Zabou Breitman, joué à Paris au Théâtre du Rond-Point.
Elle a publié trois pièces aux éditions Les Cygnes et un essai sur l'accouchement dans les romans aux éditions Emoticourt. Elle a bénéficié de différentes aides à l'écriture (Écrivains en Île-de-France, Beaumarchais-SACD) et a fait sa première mise en scène sur la Scène nationale de Châteauvallon.
Formada desde la infancia en música y teatro, Isabelle abraza el teatro colectivo en espacios atípicos, el canto polifónico, la magia mental y las performances al servicio del femenino, antes de dedicarse a la escritura. Su vida cambia cuando recupera el oído, perdido a los 14 años. Hace de ello un espectáculo, Journal de ma nouvelle oreille, dirigido por Zabou Breitman, representado en París en el Théâtre du Rond-Point.
Ha publicado tres obras en las éditions Les Cygnes y un ensayo sobre el parto en los romans en las éditions Emoticourt. Ha beneficiado de ayudas a la escritura (Écrivains en Île-de-France, Beaumarchais-SACD) y ha realizado su primera puesta en escena en la Escena Nacional de Châteauvallon.
Formada desde a infância em música e teatro, Isabelle abraça o teatro colectivo em espaços atípicos, o canto polifónico, a magia mental e as performances ao serviço do feminino, antes de se dedicar à escrita. A sua vida muda quando recupera a audição, perdida aos 14 anos. Faz disso um espectáculo, Journal de ma nouvelle oreille, encenado por Zabou Breitman, representado em Paris no Théâtre du Rond-Point.
Publicou três peças nas éditions Les Cygnes e um ensaio sobre o parto nas éditions Emoticourt. Beneficiou de apoios à escrita (Écrivains en Île-de-France, Beaumarchais-SACD) e realizou a sua primeira encenação no palco nacional de Châteauvallon.
Formada des de la infància en música i teatre, Isabelle abraça el teatre col·lectiu en espais atípics, el cant polifònic, la màgia mental i les performances al servei del femení, abans de dedicar-se a l'escriptura. La seva vida canvia quan recupera l'audició, perduda als 14 anys. En fa un espectacle, Journal de ma nouvelle oreille, dirigit per Zabou Breitman, representat a París al Théâtre du Rond-Point.
Ha publicat tres obres a les éditions Les Cygnes i un assaig sobre el part a les éditions Emoticourt. Ha rebut ajudes a l'escriptura (Écrivains en Île-de-France, Beaumarchais-SACD) i ha fet la seva primera posada en escena a l'escena nacional de Châteauvallon.
Trained from childhood in music and theatre, Isabelle embraces collective theatre in unusual spaces, polyphonic singing, mentalism and performances in service of the feminine, before devoting herself to writing. Her life shifts when she regains her hearing, lost at age 14. She turns it into a show, Journal de ma nouvelle oreille, directed by Zabou Breitman, performed in Paris at the Théâtre du Rond-Point.
She has published three plays with éditions Les Cygnes and an essay on childbirth in literature with éditions Emoticourt. She has received writing grants (Écrivains en Île-de-France, Beaumarchais-SACD) and made her directing debut at the Châteauvallon national stage.
Acteur international et metteur en scène né en Belgique en 1985 dans la maternité qui deviendra l'Académie Grétry de Liège, où il se formera neuf ans plus tard à la musique et à l'art dramatique. Mehdi Dehbi décroche son premier rôle principal au cinéma à 16 ans, dans un film produit par les Frères Dardenne. Il poursuit sa formation au Conservatoire royal de Bruxelles, au Conservatoire national supérieur d'art dramatique de Paris et à la LAMDA à Londres. Sa première mise en scène, Les Justes de Camus, lui vaut une nomination Révélation au Prix de la Critique ; son travail d'acteur, de nombreuses récompenses et nominations.
Actor internacional y director de escena nacido en Bélgica en 1985 en la maternidad que se convertiría en la Académie Grétry de Lieja, donde se formaría nueve años después en música y arte dramático. Mehdi Dehbi consigue su primer papel protagonista en el cine a los 16 años, en una película producida por los Hermanos Dardenne. Continúa su formación en el Conservatorio Real de Bruselas, el CNSAD de París y la LAMDA de Londres. Su primera puesta en escena, Les Justes de Camus, le vale una nominación Revelación en el Premio de la Crítica; su trabajo de actor, numerosos premios y nominaciones.
Actor internacional e encenador nascido na Bélgica em 1985 na maternidade que se tornaria a Académie Grétry de Liège, onde se formaria nove anos depois em música e arte dramática. Mehdi Dehbi obtém o seu primeiro papel principal no cinema aos 16 anos, num filme produzido pelos Irmãos Dardenne. Prossegue a sua formação no Conservatório Real de Bruxelas, no CNSAD de Paris e na LAMDA de Londres. A sua primeira encenação, Les Justes de Camus, vale-lhe uma nomeação Revelação no Prémio da Crítica; o seu trabalho de actor, numerosos prémios e nomeações.
Actor internacional i director d'escena nascut a Bèlgica el 1985 a la maternitat que es convertiria en l'Acadèmia Grétry de Lieja, on es formaria nou anys després en música i art dramàtic. Mehdi Dehbi aconsegueix el seu primer paper protagonista al cinema als 16 anys, en una pel·lícula produïda pels Germans Dardenne. Continua la seva formació al Conservatori Reial de Brussel·les, al CNSAD de París i a la LAMDA de Londres. La seva primera posada en escena, Les Justes de Camus, li val una nominació Revelació al Premi de la Crítica; el seu treball d'actor, nombrosos premis i nominacions.
International actor and director born in Belgium in 1985 at the maternity ward that would become the Académie Grétry in Liège, where he trained nine years later in music and dramatic arts. Mehdi Dehbi lands his first lead role in cinema at 16, in a film produced by the Dardenne Brothers. He goes on to train at the Royal Conservatoire of Brussels, the CNSAD in Paris and LAMDA in London. His first production, Les Justes by Camus, earns him a Revelation nomination at the Critics' Award; his acting work, numerous prizes and nominations.
Après des études de montage vidéo et de scénario à l'INSAS, à Bruxelles, Guilhaume s'est intéressé aux techniques d'adaptation des œuvres auprès des publics malvoyants — notamment l'audiodescription. Cette écriture sous contraintes, assez artisanale, il l'a principalement développée pour l'audiovisuel (13 longs métrages et 6 séries à son actif).
En rencontrant Isabelle Fruchart en Creuse, Guilhaume a eu l'occasion de proposer une audiodescription en direct, à l'occasion du festival de théâtre Retour en avant (direction artistique Cie Nous nous sommes tant aimés), et c'est dans le prolongement de cette expérience qu'il se lance dans cette nouvelle création.
Tras estudios de montaje de vídeo y guion en el INSAS de Bruselas, Guilhaume se interesó por las técnicas de adaptación de obras para públicos con baja visión — especialmente la audiodescripción. Este tipo de escritura bajo restricciones, bastante artesanal, la ha desarrollado principalmente para el audiovisual (13 largometrajes y 6 series en su haber).
Al conocer a Isabelle Fruchart en la Creuse, tuvo la ocasión de proponer una audiodescripción en directo en el festival de teatro Retour en avant (dirección artística Cie Nous nous sommes tant aimés), y es en el prolongamiento de esa experiencia que se lanza en esta nueva creación.
Após estudos de montagem de vídeo e argumento no INSAS de Bruxelas, Guilhaume interessou-se pelas técnicas de adaptação de obras para públicos com baixa visão — nomeadamente a audiodescrição. Esta escrita sob restrições, bastante artesanal, desenvolveu-a principalmente para o audiovisual (13 longas-metragens e 6 séries no seu activo).
Ao conhecer Isabelle Fruchart na Creuse, teve a oportunidade de propor uma audiodescrição ao vivo no festival de teatro Retour en avant (direcção artística Cie Nous nous sommes tant aimés), e é no prolongamento dessa experiência que se lança nesta nova criação.
Després d'estudis de muntatge de vídeo i guió a l'INSAS de Brussel·les, Guilhaume es va interessar per les tècniques d'adaptació d'obres per a públics amb baixa visió — especialment l'audiodescripció. Aquest tipus d'escriptura sota restriccions, força artesanal, l'ha desenvolupat principalment per a l'audiovisual (13 llargmetratges i 6 sèries al seu actiu).
En conèixer Isabelle Fruchart a la Creuse, va tenir l'ocasió de proposar una audiodescripció en directe al festival de teatre Retour en avant (direcció artística Cie Nous nous sommes tant aimés), i és en el perllongament d'aquesta experiència que s'endinsa en aquesta nova creació.
After studying video editing and screenwriting at INSAS in Brussels, Guilhaume became interested in techniques for adapting works for visually impaired audiences — particularly audio description. He developed this craft-based, constraint-driven writing mainly for audiovisual works (13 feature films and 6 series to his credit).
On meeting Isabelle Fruchart in the Creuse, he had the opportunity to offer a live audio description at the theatre festival Retour en avant (artistic direction Cie Nous nous sommes tant aimés), and it is as a continuation of that experience that he embarks on this new creation.
Avocat depuis 1993, aujourd'hui au barreau de Paris et fondateur du cabinet AUSIA, Thibault Verbiest est également auteur, romancier et essayiste. Spécialiste des transformations liées aux nouvelles technologies, il développe une œuvre littéraire à la croisée de l'histoire et des grandes mutations contemporaines. Auteur de Voyage au cœur de l'IA, il dirige aux Éditions Ariane la collection Les Essentiels du Nouveau Paradigme.
Pour SOLSONA, il collabore à l'écriture et contribue à la matière historique, symbolique et documentaire de l'enquête.
Abogado desde 1993 en el colegio de París, fundador del despacho AUSIA, autor y ensayista. Autor de Voyage au cœur de l'IA, dirige en Éditions Ariane la colección Les Essentiels du Nouveau Paradigme. Para SOLSONA, contribuye a la materia histórica y documental.
Advogado desde 1993 na ordem de Paris, fundador do escritório AUSIA, autor e ensaísta. Autor de Voyage au cœur de l'IA, dirige nas Éditions Ariane a colecção Les Essentiels du Nouveau Paradigme. Para SOLSONA, contribui para a matéria histórica e documental.
Advocat des de 1993 al col·legi de París, fundador del despatx AUSIA, autor i assagista. Autor de Voyage au cœur de l'IA, dirigeix a les Éditions Ariane la col·lecció Les Essentiels du Nouveau Paradigme. Per a SOLSONA, contribueix a la matèria històrica i documental.
Lawyer since 1993 at the Paris bar, founder of AUSIA, author and essayist. Author of Voyage au cœur de l'IA, he directs the Les Essentiels du Nouveau Paradigme collection at Éditions Ariane. For SOLSONA, he contributes to the historical and documentary material of the inquiry.
Depuis des siècles, les grandes œuvres naissent grâce à des mécènes. Les Tokens SOLSONA permettent de devenir coproducteur de la création du spectacle — créé au Théâtre du Soleil en avril 2027 — tout en bénéficiant d'une quote-part des revenus futurs.
Chaque coproducteur rejoint l'enquête. Et devient l'un des premiers bâtisseurs d'un projet théâtral appelé à rayonner bien au-delà de sa création.
Devenez coproducteurDesde hace siglos, las grandes obras nacen gracias a mecenas. Los Tokens SOLSONA permiten convertirse en coproductor de la creación del espectáculo — estrenado en el Théâtre du Soleil en abril de 2027 — beneficiándose de una cuota-parte de los ingresos futuros.
Conviértase en coproductorHá séculos, as grandes obras nascem graças a mecenas. Os Tokens SOLSONA permitem tornar-se coprodutor da criação do espectáculo — estreado no Théâtre du Soleil em abril de 2027 — beneficiando de uma quota-parte das receitas futuras.
Torne-se coprodutorFor centuries, great works have been born through patronage. SOLSONA Tokens allow you to become a co-producer of the show — premiering at the Théâtre du Soleil in April 2027 — and to receive a share of future revenues.
Become a co-producerDes de fa segles, les grans obres neixen gràcies als mecenes. Els Tokens SOLSONA permeten convertir-se en coproductor de la creació de l'espectacle — estrenat al Théâtre du Soleil l'abril de 2027 — beneficiant-se d'una quota-part dels ingressos futurs.
Esdevingueu coproductorLe premier cercle — ils rendent possible la naissance de SOLSONA.
El primer círculo — hacen posible el nacimiento de SOLSONA.
O primeiro círculo — tornam possível o nascimento de SOLSONA.
El primer cercle — fan possible el naixement de SOLSONA.
The first circle — they make the birth of SOLSONA possible.
Ceux qui voient avant les autres.
Los que ven antes que los demás.
Os que vêem antes dos outros.
Els que veuen abans que els altres.
Those who see before others.
Les grands mécènes du projet.
Los grandes mecenas del proyecto.
Os grandes mecenas do projecto.
Els grans mecenes del projecte.
The great patrons of the project.