Santa Cena de Solsona, Pere Teixidor, c. 1430
Création · Avril 2027 Creación · Abril 2027 Criação · Abril 2027 Creació · Abril 2027

SOLSONA

Seule en Cène

Sola en la Cena

Sozinha na Ceia

Sola a la Cena

Autrice & Comédienne Autora & Actriz Autora & Atriz Autora & Actriu Isabelle Fruchart
Mise en Scène Dirección Encenação Direcció Mehdi Dehbi
Collaboration Littéraire Colaboración Literaria Colaboração Literária Col·laboració Literària Col·laboració Literària Colaboração Literária Col·laboració Literària Col·laboració Literària Thibault Verbiest
Demander le dossier Solicitar el dossier Solicitar o dossier Sol·licitar el dossier
Théâtre du Soleil · Cartoucherie de Vincennes · Paris Théâtre du Soleil · Cartoucherie de Vincennes · París Théâtre du Soleil · Cartoucherie de Vincennes · Paris Théâtre du Soleil · Cartoucherie de Vincennes · París Avril 2027 · 10 dates Abril 2027 · 10 fechas Abril 2027 · 10 datas Abril 2027 · 10 dates
I. Note d'intention d'écriture

Isabelle Fruchart

À Solsona, dans la vallée de Barcelone, je visite un domaine de plusieurs hectares où se trouvent les vestiges de bâtiments templiers — dont une chapelle qui abrita un tableau qu'on vient de sauver d'un incendie, et qu'on a confié au musée de la ville.

Je vais au musée.

En approchant de la salle où est exposé le tableau, dont je ne connais rien, je fonds en larmes. Je reste ainsi les yeux fermés un long moment, prise par une énergie que je ne comprends pas. Quand j'ouvre les yeux, je vois que c'est une Cène. Et je me demande bien ce que j'ai à pleurer.

Mon regard se pose aussitôt sur la femme agenouillée devant la table, à l'avant du tableau, les bras tendus vers « on ne saura jamais quoi », car la toile a été découpée, à cet endroit précis. Ses mains tendent vers un vide.

Ce qu'il m'est interdit de voir prend alors toute la place.

Le tableau me saisit et me demande de mener sur lui l'enquête.

Qui est cette femme, et vers quoi tend-elle les bras ? Si c'est Marie-Madeleine, alors qui est ce personnage à la droite de Yeshua, dont on dirait une femme, mais qui est présenté comme Jean ? Et cet apôtre debout, index levé comme une menace, présenté comme Judas, ne ressemble-t-il pas à Pierre ?

Si le peintre a voulu juxtaposer la Cène et le Lavement des pieds, Marie-Madeleine ne serait-elle pas penchée vers une bassine d'eau ? Mais pourquoi avoir fait disparaître cette bassine ? À moins qu'il s'agisse d'une onction ? A-t-on voulu cacher tout autre chose ? Un être vivant ? Un enfant ?

Me revient alors la Cène de Léonard de Vinci, peinte en 1495 et qui elle aussi affiche à l'avant de la table un rectangle sombre, au même endroit. Comme un écho.

Mais est-ce si anodin de découper une Cène ?
Le moindre détail n'est-il pas signifiant ?
Que m'empêche-t-on de voir ?
Qui est ce « on » ?

Et si ce rectangle n'était pas un défaut ? Et s'il était là non pour cacher mais pour révéler ?

Et pourquoi ces chats sous la table, mordillant des cordelettes à nœuds ? N'est-ce pas ainsi qu'on représentait les Cathares ? Et ce chien dont ils se cachent, ne désigne-t-il pas les Domini Cani, les chiens du Seigneur, les Dominicains, l'ordre qui dirigea l'Inquisition et extermina les Cathares en 1244 ?

Le Saint Graal. Le Sang Réal. Le sang royal. Pas un calice. Un sang.

Au-delà de la figure de légende, je m'intéresserai à Marie-Madeleine en tant qu'archétype de femme puissante et accomplie, femme égale de Yeshua. Leur relation restaurant la possibilité d'un équilibre homme-femme, et posant la question de l'union dans la chair.

Au nom de quoi l'union charnelle ne fut pas célébrée par les pères de l'Église ?
Pourquoi dissocier l'esprit et le corps ?
Pour arranger qui ?

Seule en Cène, je vais entrer dans ce tableau comme dans une eau, et y nager. D'un personnage à l'autre, faisant volte-face, dans la liberté d'y camper moi-même chacun des protagonistes : Yeshua, Marie-Madeleine, Pierre, Jean…

Une nouvelle histoire a besoin d'être racontée.

L'histoire d'une relation d'unité, d'une union sacrée, du couple divin réconcilié.
Mais si ce mariage était avant tout intérieur ?
Si je ne prends pas d'abord la peine d'épouser mes polarités, comme puis-je vivre une relation dans laquelle être pleinement reçue avec mon ombre et ma lumière, sans avoir peur de recevoir l'autre tel qu'il.elle est ?

Cesser de chercher dans l'autre ce qui me manque.
Éteindre la télévision, contempler le rectangle et tourner le regard à l'intérieur, jusqu'à reconnaître le goût de moi-même, la voix de mon âme, ma part d'éternité.
Reprendre ma couronne.
Régner.

Et si c'était ce chemin-là que Solsona venait montrer ?

I. Nota de intención de escritura

Isabelle Fruchart

En Solsona, en el valle de Barcelona, visito una finca de varios hectáreas donde se encuentran los vestigios de edificios templarios — entre ellos una capilla que albergó un cuadro que acaban de salvar de un incendio y que fue confiado al museo de la ciudad.

Voy al museo.

Al llegar ante el cuadro, del que no sé nada, rompo a llorar. Permanezco así con los ojos cerrados un largo momento, tomada por una energía que no comprendo. Cuando abro los ojos, veo que es una Última Cena. Y no entiendo por qué lloro.

Mi mirada se posa enseguida en la mujer arrodillada ante la mesa, al frente del cuadro, con los brazos extendidos hacia «nunca sabremos qué», porque el lienzo ha sido recortado, en ese lugar preciso. Sus manos se tienden hacia un vacío.

Lo que me está prohibido ver ocupa entonces todo el espacio.

El cuadro me atrapa y me pide que conduzca sobre él la investigación.

¿Quién es esta mujer, y hacia qué tiende los brazos? Si es María Magdalena, entonces ¿quién es ese personaje a la derecha de Yeshua, que parece una mujer, pero que es presentado como Juan? ¿Y ese apóstol de pie, con el índice levantado como una amenaza, presentado como Judas, no se parece a Pedro?

Si el pintor quiso yuxtaponer la Última Cena y el Lavatorio de los pies, ¿no estaría María Magdalena inclinada sobre una palangana de agua? ¿Pero por qué hacer desaparecer esa palangana? ¿A menos que se trate de una unción? ¿Se quiso ocultar otra cosa? ¿Un ser vivo? ¿Un niño?

Me viene entonces a la mente la Última Cena de Leonardo da Vinci, pintada en 1495, que también muestra al frente de la mesa un rectángulo oscuro, en el mismo lugar. Como un eco.

¿Pero es tan banal recortar una Última Cena?
¿No es significativo el menor detalle?
¿Qué me impiden ver?
¿Quién es ese «se»?

¿Y si ese rectángulo no fuera un defecto? ¿Y si estuviera ahí no para ocultar sino para revelar?

¿Y por qué esos gatos bajo la mesa, mordisqueando cuerdas con nudos? ¿No es así como se representaba a los Cátaros? ¿Y ese perro del que se esconden, no designa a los Domini Cani, los perros del Señor, los Dominicos, la orden que dirigió la Inquisición y exterminó a los Cátaros en 1244?

El Santo Grial. El Sang Réal. La sangre real. No un cáliz. Una sangre.

Más allá de la figura legendaria, me interesaré en María Magdalena como arquetipo de mujer poderosa y realizada, mujer igual a Yeshua. Su relación restaura la posibilidad de un equilibrio hombre-mujer, y plantea la cuestión de la unión en la carne.

¿En nombre de qué la unión carnal no fue celebrada por los Padres de la Iglesia?
¿Por qué disociar el espíritu y el cuerpo?
¿Para arreglar a quién?

Sola en la Cena, voy a entrar en este cuadro como en el agua, y nadar en él. De un personaje a otro, dando volteretas, en la libertad de encarnar yo misma a cada uno de los protagonistas: Yeshua, María Magdalena, Pedro, Juan…

Una nueva historia necesita ser contada.

La historia de una relación de unidad, de una unión sagrada, de la pareja divina reconciliada.
¿Pero si este matrimonio fuera ante todo interior?
Si no me tomo primero el trabajo de desposar mis polaridades, ¿cómo puedo vivir una relación en la que ser plenamente recibida con mi sombra y mi luz, sin tener miedo de recibir al otro tal como es?

Dejar de buscar en el otro lo que me falta.
Apagar el televisor, contemplar el rectángulo y volver la mirada hacia dentro, hasta reconocer el sabor de mí misma, la voz de mi alma, mi parte de eternidad.
Recuperar mi corona.
Reinar.

¿Y si ese fuera el camino que Solsona viene a mostrar?

I. Nota de intenção de escrita

Isabelle Fruchart

Em Solsona, no vale de Barcelona, visito um domínio de vários hectares onde se encontram os vestígios de edifícios templários — entre os quais uma capela que albergou um quadro que acabaram de salvar de um incêndio e que foi confiado ao museu da cidade.

Vou ao museu.

Ao chegar ao quadro, do qual não sei nada, rompo em lágrimas. Permaneço assim de olhos fechados durante um longo momento, tomada por uma energia que não compreendo. Quando abro os olhos, vejo que é uma Última Ceia. E pergunto-me por que razão choro.

O meu olhar pousa imediatamente na mulher ajoelhada diante da mesa, na parte da frente do quadro, com os braços estendidos para «nunca saberemos o quê», porque a tela foi recortada, nesse lugar preciso. As suas mãos estendem-se para um vazio.

O que me é proibido ver ocupa então todo o espaço.

O quadro apodera-se de mim e pede-me que conduza sobre ele a investigação.

Quem é esta mulher, e para onde estende os braços? Se é Maria Madalena, então quem é esta personagem à direita de Yeshua, que parece uma mulher, mas que é apresentada como João? E este apóstolo de pé, com o indicador levantado como uma ameaça, apresentado como Judas, não se parece com Pedro?

Se o pintor quis justapor a Última Ceia e o Lava-pés, Maria Madalena não estaria inclinada sobre uma bacia de água? Mas por que fazer desaparecer essa bacia? A não ser que se trate de uma unção? Quis-se ocultar outra coisa? Um ser vivo? Uma criança?

Vem-me então à memória a Última Ceia de Leonardo da Vinci, pintada em 1495, que também mostra na frente da mesa um rectângulo escuro, no mesmo lugar. Como um eco.

Mas será tão banal recortar uma Última Ceia?
O menor detalhe não é significativo?
O que me impedem de ver?
Quem é esse «se»?

E se esse rectângulo não fosse um defeito? E se estivesse ali não para ocultar mas para revelar?

E por que esses gatos debaixo da mesa, a morder cordas com nós? Não é assim que se representavam os Cátaros? E esse cão de quem se escondem, não designa os Domini Cani, os cães do Senhor, os Dominicanos, a ordem que dirigiu a Inquisição e exterminou os Cátaros em 1244?

O Santo Graal. O Sang Réal. O sangue real. Não um cálice. Um sangue.

Para além da figura lendária, interessar-me-ei em Maria Madalena como arquétipo de mulher poderosa e realizada, mulher igual a Yeshua. A sua relação restaura a possibilidade de um equilíbrio homem-mulher, e coloca a questão da união na carne.

Em nome de quê a união carnal não foi celebrada pelos Pais da Igreja?
Por que dissociar o espírito e o corpo?
A favor de quem?

Sozinha na Ceia, vou entrar neste quadro como na água, e nadar nele. De uma personagem para outra, de uma hipótese para outra, dando meia-volta, na liberdade de encarnar eu própria cada um dos protagonistas: Yeshua, Maria Madalena, Pedro, João…

Uma nova história precisa de ser contada.

A história de uma relação de unidade, de uma união sagrada, do casal divino reconciliado.
Mas se este casamento fosse antes de tudo interior?
Se não tomo primeiro o trabalho de desposar as minhas polaridades, como posso viver uma relação na qual ser plenamente recebida com a minha sombra e a minha luz, sem ter medo de receber o outro tal como é?

Deixar de procurar no outro o que me falta.
Desligar a televisão, contemplar o rectângulo e voltar o olhar para dentro, até reconhecer o sabor de mim mesma, a voz da minha alma, a minha parte de eternidade.
Recuperar a minha coroa.
Reinar.

E se fosse esse o caminho que Solsona vem mostrar?

I. Nota d'intenció d'escriptura

Isabelle Fruchart

A Solsona, a la vall de Barcelona, visito un domini de diverses hectàrees on es troben els vestigis d'edificis templers — entre els quals una capella que va albergar un quadre que acaben de salvar d'un incendi, i que ha estat confiat al museu de la ciutat.

Vaig al museu.

En apropar-me a la sala on és exposat el quadre, del qual no sé res, em poso a plorar. Resto així amb els ulls tancats un llarg moment, presa per una energia que no comprenc. Quan obro els ulls, veig que és un Sopar. I em pregunto ben bé per qué ploro.

La meva mirada es posa immediatament en la dona agenollada davant la taula, a la part davantera del quadre, amb els braços estesos cap a «mai no sabrem cap a on», perquè el llenç ha estat retallat, en aquell lloc precís. Les seves mans s'estenen cap a un buit.

El que em és prohibit veure ocupa aleshores tot l'espai.

El quadre m'agafa i em demana que hi condueixi la investigació.

Qui és aquesta dona, i cap a on estén els braços? Si és Maria Magdalena, aleshores qui és aquest personatge a la dreta de Yeshua, que sembla una dona, però que és presentat com Joan? I aquest apòstol dret, índex aixecat com una amenaça, presentat com Judes, no s'assembla a Pere?

Si el pintor va voler juxtaposar el Sopar i el Rentament dels peus, Maria Magdalena no estaria inclinada cap a un gibrell d'aigua? Però per qué fer desaparèixer aquest gibrell? Llevat que es tracti d'una unció? S'ha volgut amagar una altra cosa? Un ésser viu? Un infant?

Em ve aleshores el Cenacle de Leonardo da Vinci, pintat el 1495 i que també mostra a la part davantera de la taula un rectangle fosc, al mateix lloc. Com un eco.

Però és tan banal retallar un Sopar?
El menor detall no és significatiu?
Qué m'impedeixen veure?
Qui és aquest «se»?

I si aquest rectangle no fos un defecte? I si hi fos no per amagar sinó per revelar?

I per qué aquests gats sota la taula, mossegant cordes amb nusos? No és així com es representaven els Càtars? I aquest gos del que s'amaguen, no designa els Domini Cani, els gossos del Senyor, els Dominicans, l'ordre que va dirigir la Inquisició i va exterminar els Càtars el 1244? Sabent que els Càtars eren entre d'altres els guardians d'una memòria — la de Maria Magdalena, exiliada a Provença, després de fugir de Palestina, amb la seva descendència.

El Sant Greal. El Sang Réal. La sang reial. No un calze. Una sang.

Més enllà de la figura llegendària, m'interessaré en Maria Magdalena com a arquetip de dona poderosa i realitzada, dona igual a Yeshua. La seva relació restaura la possibilitat d'un equilibri home-dona, i planteja la qüestió de la unió en la carn.

En nom de qué la unió carnal no va ser celebrada pels Pares de l'Església?
Per qué dissoldre l'esperit i el cos?
Per arreglar a qui?

Sola a la Cena, entraré en aquest quadre com en l'aigua, i hi nadaré. D'un personatge a l'altre, d'una hipòtesi a l'altra, fent mitja volta, en la llibertat d'encarnar jo mateixa cadascun dels protagonistes: Yeshua, Maria Magdalena, Pere, Joan…

Una nova història necessita ser explicada.

La història d'una relació d'unitat, d'una unió sagrada, de la parella divina reconciliada.
Però si aquest casament fos sobretot interior?
Si no em prenc primer el temps de desposar les meves polaritats, com puc viure una relació en la qual ser plenament rebuda amb la meva ombra i la meva llum, sense tenir por de rebre l'altre tal com és?

Deixar de buscar en l'altre el que em manca.
Apagar la televisió, contemplar el rectangle i girar la mirada cap a l'interior, fins a reconèixer el gust de mi mateixa, la veu de la meva ànima, la meva part d'eternitat.
Recuperar la meva corona.
Regnar.

I si fos aquest el camí que Solsona ve a mostrar?

Santa Cena de Solsona, Pere Teixidor, c. 1430

PERE TEIXIDOR · SANTA CENA DE SOLSONA · c. 1430 · MUSÉE DIOCÉSAIN DE SOLSONA, CATALOGNE

II. Note d'intention de mise en scène

Mehdi Dehbi

La recherche de la vérité.

Avons-nous basculé dans une époque post-vérité, dans laquelle tout est double et trouble et où la confusion règne ? Ou n'avons-nous jamais vraiment osé, en tant que société humaine, faire face à la vérité ?

Celui qui prétend détenir la vérité l'impose par son pouvoir, et donne donc à cette vérité à sens unique un pouvoir unique. Un pouvoir destructeur et aussi petit que l'homme qui y est lié — homme, avec un petit h…

Plus que jamais, on voit trouble. Il y a ce qui est et ce qui semble être. Nous associons ce mal grandissant aux intelligences artificielles et aux nouvelles technologies, mais ce mal est un mal-être bel et bien humain qui a commencé bien avant. Et ce que les machines nous imposent aujourd'hui, c'est le miroir d'une vérité profonde que nous refusons de voir. Nos parts d'ombre, nos mensonges, nos ténèbres.

La vérité liquide.

Ce projet proposé par Isabelle Fruchart autour de l'énigme du rectangle manquant dans ce tableau de la Cène datant du xve siècle, est une enquête sur nos parts d'ombre. Dans ce qui est caché et somnolent, il y a le trésor de l'éveil.

La force de toute proposition artistique est que la vérité n'est justement pas cardinale, elle est poétique. Et cette recherche que nous vous proposons ensemble est une errance autour des parts d'ombre et des vérités éclatantes qui forment toute la beauté et le chaos de nos êtres profonds.

L'enjeu étant de ne plus dire je sais, mais je vois, non plus je suis mais j'entends. VOIR les choses comme elles sont et non pas comme nous sommes.

Voir, lorsque ce qui nous est donné à voir a disparu. Cette enquête est la métaphore vivante des enjeux bien humains de notre société actuelle. Des enjeux qui remplacent la vérité absolue par la vérité liquide qu'est la conscience.

II. Nota de intención de dirección

Mehdi Dehbi

La búsqueda de la verdad.

¿Hemos caído en una época post-verdad, en la que todo es doble y turbio y donde reina la confusión? ¿O nunca hemos realmente osado, como sociedad humana, enfrentarnos a la verdad?

Quien pretende detentar la verdad la impone mediante su poder, y da así a esta verdad unívoca un poder único. Un poder destructivo y tan pequeño como el hombre que lo porta — hombre, con minúscula…

Más que nunca, se ve de manera confusa. Hay lo que es y lo que parece ser. Asociamos este mal creciente a las inteligencias artificiales y las nuevas tecnologías, pero este mal es un malestar muy humano que comenzó mucho antes. Y lo que las máquinas nos imponen hoy es el espejo de una verdad profunda que nos negamos a ver. Nuestras partes de sombra, nuestras mentiras, nuestras tinieblas.

La verdad líquida.

Este proyecto propuesto por Isabelle Fruchart en torno al enigma del rectángulo faltante en este cuadro de la Última Cena del siglo xv es una investigación sobre nuestras partes de sombra. En lo que está oculto y somnoliento, se encuentra el tesoro del despertar.

La fuerza de toda propuesta artística es que la verdad no es cardinal, es poética. Y esta investigación que les proponemos juntos es un vagabundeo alrededor de las partes de sombra y las verdades deslumbrantes que forman toda la belleza y el caos de nuestros seres profundos.

El reto es dejar de decir , para decir veo; dejar de decir soy para decir escucho. VER las cosas como son y no como somos.

Ver, cuando lo que se nos da a ver ha desaparecido. Esta investigación es la metáfora viva de los desafíos muy humanos de nuestra sociedad actual. Desafíos que reemplazan la verdad absoluta por la verdad líquida que es la consciencia.

II. Nota de intenção de encenação

Mehdi Dehbi

A busca da verdade.

Teremos caído numa época de pós-verdade, em que tudo é duplo e turvo e onde reina a confusão? Ou nunca ousámos realmente, enquanto sociedade humana, enfrentar a verdade?

Quem pretende deter a verdade impõe-a pelo seu poder, e dá assim a esta verdade unívoca um poder único. Um poder destrutivo e tão pequeno quanto o homem que lhe está ligado — homem, com minúscula…

Mais do que nunca, vê-se de forma confusa. Há o que é e o que parece ser. Associamos este mal crescente às inteligências artificiais e às novas tecnologias, mas este mal é um mal-estar verdadeiramente humano que começou muito antes. E o que as máquinas nos impõem hoje é o espelho de uma verdade profunda que nos recusamos a ver. As nossas partes de sombra, as nossas mentiras, as nossas trevas.

A verdade líquida.

Este projecto proposto por Isabelle Fruchart em torno do enigma do rectângulo em falta neste quadro da Última Ceia do século xv é uma investigação sobre as nossas partes de sombra. No que está oculto e somnolento, encontra-se o tesouro do despertar.

A força de toda proposta artística é que a verdade não é cardinal, é poética. E esta investigação que vos propomos juntos é uma errância em torno das partes de sombra e das verdades fulgurantes que formam toda a beleza e o caos dos nossos seres profundos.

O desafio é deixar de dizer sei, para dizer vejo; deixar de dizer sou para dizer escuto. VER as coisas como são e não como somos.

Ver, quando o que nos é dado a ver desapareceu. Esta investigação é a metáfora viva dos desafios muito humanos da nossa sociedade actual. Desafios que substituem a verdade absoluta pela verdade líquida que é a consciência.

II. Nota d'intenció de direcció

Mehdi Dehbi

La recerca de la veritat.

Hem caigut en una època de post-veritat, en la qual tot és doble i tèrbol i on regna la confusió? O mai hem gosat realment, com a societat humana, afrontar la veritat?

Per respondre a aquestes preguntes i a la gran pregunta de la veritat, cal primer haver-la definida. Qui pretén detentar la veritat l'imposa pel seu poder, i dóna així a aquesta veritat unívoca un poder únic. Un poder destructiu i tan petit com l'home que hi és lligat — home, amb minúscula…

Més que mai, es veu de manera confusa. Hi ha el que és i el que sembla ser. Associem aquest mal creixent a les intel·ligències artificials i les noves tecnologies, però aquest mal és un malestar ben humà que va començar molt abans. I el que les màquines ens imposen avui és el mirall d'una veritat profunda que ens neguem a veure. Les nostres parts d'ombra, les nostres mentides, les nostres tenebres.

La veritat líquida.

Aquest projecte proposat per Isabelle Fruchart al voltant de l'enigma del rectangle que falta en aquest quadre del Sopar del segle xv és una investigació sobre les nostres parts d'ombra. En el que està ocult i somnolent, hi ha el tresor del despertar.

La força de tota proposta artística és que la veritat no és cardinale, és poètica. I aquesta recerca que us proposem junts és un vagareig al voltant de les parts d'ombra i les veritats enlluernadores que formen tota la bellesa i el caos dels nostres éssers profunds.

El repte és deixar de dir jo sé, per dir jo veig; deixar de dir jo sóc per dir jo escolto. VEURE les coses com són i no com som.

Veure, quan el que ens és donat a veure ha desaparegut. Aquesta investigació és la metàfora viva dels reptes ben humans de la nostra societat actual. Reptes que substitueixen la veritat absoluta per la veritat líquida que és la consciència.

Fer la proposta d'un relat sobre la consciència que serà el més audible, el més clar és la nostra missió comuna amb aquest Solsona.

III. Première mondiale

Théâtre du Soleil

Avril 2027 · 10 dates · 7 au 18 avril · mercredi au dimanche

SOLSONA sera créé au Théâtre du Soleil pour 10 représentations, du mercredi 7 au dimanche 18 avril 2027, à la Cartoucherie de Vincennes, Paris.

Le Théâtre du Soleil, fondé en 1964 par Ariane Mnouchkine et installé à la Cartoucherie de Vincennes, est l'une des scènes les plus importantes au monde — lieu de création collective, de théâtre politique, ouvert à toutes les cultures.

III. Estreno mundial

Théâtre du Soleil

Abril 2027 · 10 funciones · 7 al 18 de abril · miércoles a domingo

SOLSONA se estrenará en el Théâtre du Soleil con 10 representaciones, del miércoles 7 al domingo 18 de abril de 2027, en la Cartoucherie de Vincennes, París.

El Théâtre du Soleil, fundado en 1964 por Ariane Mnouchkine e instalado en la Cartoucherie de Vincennes, es una de las escenas más importantes del mundo — lugar de creación colectiva, de teatro político, abierto a todas las culturas del mundo.

III. Estreia mundial

Théâtre du Soleil

Abril 2027 · 10 representações · 7 a 18 de abril · quarta a domingo

SOLSONA será criado no Théâtre du Soleil com 10 representações, de quarta-feira 7 a domingo 18 de abril de 2027, na Cartoucherie de Vincennes, Paris.

O Théâtre du Soleil, fundado em 1964 por Ariane Mnouchkine e instalado na Cartoucherie de Vincennes, é uma das cenas mais importantes do mundo — lugar de criação colectiva, de teatro político, aberto a todas as culturas do mundo.

III. Estrena mundial

Théâtre du Soleil

Abril 2027 · 10 representacions · 7 al 18 d'abril · dimecres a diumenge

SOLSONA serà creat al Théâtre du Soleil per 10 representacions, del dimecres 7 al diumenge 18 d'abril del 2027, a la Cartoucherie de Vincennes, París.

Fundat el 1964 per Ariane Mnouchkine i instal·lat a la Cartoucherie de Vincennes, el Théâtre du Soleil és una de les escenes més importants del món — lloc de creació col·lectiva, de teatre polític, obert a totes les cultures.

IV. Biographies

L'équipe artistique

IV. Biografías

El equipo artístico

IV. Biografias

A equipa artística

IV. Biografies

L'equip artístic

Autrice · Comédienne Autora · Actriz Autora · Atriz Autora · Actriu

Isabelle Fruchart

Isabelle Fruchart joue dans une dizaine de pièces de répertoire contemporain, et un Shakespeare, au Théâtre du Soleil. Elle chante dans un quatuor vocal, joue dans un cirque en allemand et pratique la magie mentale dans des numéros de cabarets.

Elle publie Le commandement de la louve, histoire d'un reporter et d'une sage-femme tchétchène (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille, histoire de sa renaissance au monde sonore (éd. Les cygnes), et La bascule du bassin, l'histoire d'un accouchement dans une famille de musiciennes (éd. Les cygnes), ainsi qu'un essai, Mise au monde, sur le traitement de l'accouchement dans les romans (éd. Emoticourt).

Elle joue seule en scène Journal de ma nouvelle oreille, mis en scène par Zabou Breitman pendant quatre ans. Elle anime également des ateliers d'écritures auprès de publics à la marge.

En 2016, en résidence en Ariège, elle écrit J'étais un royaume, librement inspiré de Mon enfance sauvage de Djalla-Maria Longua et dont elle confie la mise en scène à Darius Peyamiras.

En 2018, en résidence à La semaine du son de l'Unesco, elle écrit La vitesse du son, un spectacle sur la vibration et les petites voix du dedans.

En 2020, elle met en scène La bascule du bassin sur la scène nationale de Châteauvallon et rejoint Patrice Pujol à la direction artistique de la Cie Nous Nous Sommes Tant Aimés.

En 2023 elle joue Teknesse, un concert-rituel de chants sacrés en langues anciennes.

Depuis 2024, elle travaille à la création de La Ferme d'Andréa, éco-lieu d'accueil artistique dans la Creuse, où elle initie le festival Retour en Avant en 2025.

Isabelle Fruchart actúa en una decena de obras de repertorio contemporáneo y un Shakespeare, en el Théâtre du Soleil. Canta en un cuarteto vocal, actúa en un circo en alemán y practica la magia mental en números de cabaré.

Publica Le commandement de la louve, historia de un periodista y una comadrona chechena (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille, historia de su renacimiento al mundo sonoro (éd. Les cygnes), y La bascule du bassin, la historia de un parto en una familia de músicas (éd. Les cygnes), así como un ensayo, Mise au monde, sobre el tratamiento del parto en las novelas (éd. Emoticourt).

Interpreta sola en escena Journal de ma nouvelle oreille, dirigido por Zabou Breitman durante cuatro años. También anima talleres de escritura para públicos en los márgenes.

En 2016, en residencia en Ariège, escribe J'étais un royaume, libremente inspirado en Mon enfance sauvage de Djalla-Maria Longua y cuya puesta en escena confía a Darius Peyamiras.

En 2018, en residencia en La semaine du son de la Unesco, escribe La vitesse du son, un espectáculo sobre la vibración y las pequeñas voces interiores.

En 2020, pone en escena La bascule du bassin en la escena nacional de Châteauvallon y se une a Patrice Pujol en la dirección artística de la Cie Nous Nous Sommes Tant Aimés.

En 2023 interpreta Teknesse, un concierto-ritual de cantos sagrados en lenguas antiguas.

Desde 2024, trabaja en la creación de La Ferme d'Andréa, espacio eco-artístico de acogida en la Creuse, donde inicia el festival Retour en Avant en 2025.

Isabelle Fruchart interpreta numa dezena de peças de repertório contemporâneo e um Shakespeare, no Théâtre du Soleil. Canta num quarteto vocal, actua num circo em alemão e pratica a magia mental em números de cabaré.

Publica Le commandement de la louve, história de um repórter e de uma parteira chechena (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille, história do seu renascimento ao mundo sonoro (éd. Les cygnes), e La bascule du bassin, a história de um parto numa família de músicas (éd. Les cygnes), bem como um ensaio, Mise au monde, sobre o tratamento do parto nos romances (éd. Emoticourt).

Interpreta sozinha em cena Journal de ma nouvelle oreille, encenado por Zabou Breitman durante quatro anos. Anima também oficinas de escrita junto de públicos à margem.

Em 2016, em residência no Ariège, escreve J'étais un royaume, livremente inspirado em Mon enfance sauvage de Djalla-Maria Longua e cuja encenação confia a Darius Peyamiras.

Em 2018, em residência na Semaine du son da Unesco, escreve La vitesse du son, um espectáculo sobre a vibração e as pequenas vozes interiores.

Em 2020, encena La bascule du bassin no palco nacional de Châteauvallon e junta-se a Patrice Pujol na direcção artística da Cie Nous Nous Sommes Tant Aimés.

Em 2023 interpreta Teknesse, um concerto-ritual de cantos sagrados em línguas antigas.

Desde 2024, trabalha na criação de La Ferme d'Andréa, espaço eco-artístico de acolhimento na Creuse, onde inicia o festival Retour en Avant em 2025.

Isabelle Fruchart actua en una desena d'obres de repertori contemporani i un Shakespeare, al Théâtre du Soleil. Canta en un quartet vocal, actua en un circ en alemany i practica la màgia mental en números de cabaret.

Publica Le commandement de la louve, història d'un reporter i d'una llevadora txetxena (éd. de l'Amandier), Journal de ma nouvelle oreille, història del seu renaixement al món sonor (éd. Les cygnes), i La bascule du bassin, la història d'un part en una família de músiques (éd. Les cygnes), així com un assaig, Mise au monde, sobre el tractament del part en les novel·les (éd. Emoticourt).

Interpreta sola en escena Journal de ma nouvelle oreille, posat en escena per Zabou Breitman durant quatre anys. També anima tallers d'escriptura amb públics al marge.

El 2016, en residència a l'Arieja, escriu J'étais un royaume, lliurement inspirat en Mon enfance sauvage de Djalla-Maria Longua i la posada en escena de la qual confia a Darius Peyamiras.

El 2018, en residència a la Setmana del so de la Unesco, escriu La vitesse du son, un espectacle sobre la vibració i les petites veus interiors.

El 2020, posa en escena La bascule du bassin a l'escena nacional de Châteauvallon i s'uneix a Patrice Pujol a la direcció artística de la Cie Nous Nous Sommes Tant Aimés.

El 2023 interpreta Teknesse, un concert-ritual de cants sagrats en llengues antigues.

Des de 2024, treballa en la creació de La Ferme d'Andréa, lloc eco-artístic d'acollida a la Creuse, on inicia el festival Retour en Avant el 2025.

Metteur en Scène Director Encenador Director

Mehdi Dehbi

Acteur et metteur en scène belge d'origine tunisienne. Formé au Conservatoire Royal de Bruxelles, au Conservatoire National Supérieur d'Art Dramatique de Paris et à la London Academy of Music and Dramatic Art.

Il met en scène Les Justes de Camus au Théâtre Royal de Liège (2013) — nomination au Prix de la Critique de Bruxelles. En 2020, il incarne Al-Masih dans Messiah (Netflix), rôle-titre d'une figure messianique traversant trois langues et trois civilisations, diffusée dans 190 pays. Il parle six langues.

Nominé aux César · FIPA d'Or du meilleur acteur · Nominé aux Magritte du meilleur espoir masculin

Actor i director belga d'origen tunisià. Format al Conservatori Reial de Brussel·les, al Conservatori Nacional Superior d'Art Dramàtic de París i a la London Academy of Music and Dramatic Art.

Dirigeix Les Justes de Camus al Théâtre Royal de Liège (2013) — nominació al Premi de la Crítica de Brussel·les. El 2020 encarna Al-Masih a Messiah (Netflix), personatge messiànic que travessa tres llengües i tres civilitzacions, emesa a 190 països. Parla sis idiomes.

Nominat als César · FIPA d'Or del millor actor · Nominat als Magritte del millor esperit masculí

Actor e encenador belga de origem tunisina. Formado no Conservatório Real de Bruxelas, no Conservatório Nacional Superior de Arte Dramática de Paris e na London Academy of Music and Dramatic Art.

Encena Les Justes de Camus no Théâtre Royal de Liège (2013) — nomeado para o Prémio da Crítica de Bruxelas. Em 2020 encarna Al-Masih em Messiah (Netflix), personagem messiânica que atravessa três línguas e três civilizações, emitida em 190 países. Fala seis línguas.

Nomeado para os César · FIPA de Ouro de melhor actor · Nomeado para os Magritte de melhor actor revelação

Actor y director belga de origen tunecino. Formado en el Conservatorio Real de Bruselas, el Conservatorio Nacional Superior de Arte Dramático de París y la London Academy of Music and Dramatic Art.

Dirige Les Justes de Camus en el Théâtre Royal de Liège (2013) — nominación al Premio de la Crítica de Bruselas. En 2020 encarna a Al-Masih en Messiah (Netflix), personaje mesiánico que cruza tres lenguas y tres civilizaciones, emitida en 190 países. Habla seis idiomas.

Nominado a los César · FIPA de Oro al mejor actor · Nominado a los Magritte al mejor actor revelación
Collaboration Littéraire Colaboración Literaria Colaboração Literária Col·laboració Literària Col·laboració Literària Colaboração Literária Col·laboració Literària Col·laboració Literària

Thibault Verbiest

Avocat, auteur et directeur de la collection Les Essentiels du Nouveau Paradigme aux Éditions Ariane. Auteur de la trilogie EDIN, dont le premier tome Amalek a été publié en 2025 et le second tome Masir paraîtra en octobre 2026.

Advocat, autor i director de la col·lecció Les Essentiels du Nouveau Paradigme a les Éditions Ariane. Autor de la trilogia EDIN, el primer tom de la qual, Amalek, va ser publicat el 2025 i el segon tom, Masir, sortirà a l'octubre del 2026.

Advogado, autor e director da colecção Les Essentiels du Nouveau Paradigme nas Éditions Ariane. Autor da trilogia EDIN, cujo primeiro tomo Amalek foi publicado em 2025 e o segundo tomo Masir sairá em outubro de 2026.

Abogado, autor y director de la colección Les Essentiels du Nouveau Paradigme en Éditions Ariane. Autor de la trilogía EDIN, cuyo primer tomo Amalek fue publicado en 2025 y el segundo tomo Masir aparecerá en octubre de 2026.

Contact

Pour recevoir le dossier complet ou discuter d'un partenariat :

Contacto

Para recibir el dossier completo o hablar de una colaboración :

Contacto

Para receber o dossier completo ou falar de uma parceria :

Contacte

Per rebre el dossier complet o parlar d'una col·laboració :

isabellefruchart@me.com